Som divendres a la nit. He quedat per sopar amb un grup de comensals que no serien els meus amics i amigues habituals. Han triat un restaurant que no és que em faci gaire el pes, però al qual per descomptat, s'hi pot sopar sense haver-ne de fer necessàriament una opinió a Golafres.
Estem a Barcelona, cruïlla de cultures, cruïlla de sabors, cruïlla del carrer Jonqueres i Ortigosa: bufet lliure Japonès-Argentí (agafa't, que venen corbes).
Després del sushi ens atansem amb els plats a la gran planxa on un noi hi va dipositant aquells trossos de peix, cloïsses i crustacis que hom li indica, per cuinar-los davant de l'ordenant.
Ens toca a nosaltres i se m'acut demanar un parell d'escamarlans, d'afegir a les cloïsses i llagostins que ja s'estaven coent. El noi, que és dels de la banda argentina del restaurant, m'assenyala els bitxos amb tenalla i els afegeix, seguidament em pregunta si vull quelcom més. Li responc que sí, un parell de navalles. Per comptes d'assenyalar-les em diu "hablame en castellano", al que jo li responc "unes navalles" tot indicant-les amb el dit, tal com ell havia fet abans amb les pinces i els escamarlans. Ell em respon "no sabes hablar castellano?", i jo sorneguera li dic que sí, però que és ell qui hauria d'aprendre el català, i que per això li estic demanant en català. Ell mou el cap a banda i banda perquè no entén el que li dic, tot i que ja sap què li estic dient, i segueix cuinant.
Al moment de posar-me al plat el que li havia demanat ho fa indistintament del que li he demanat, i acabo menjant llagostins i cloïsses. Tot i que no crec que sigui quelcom venjatiu ni pel conflicte lingüístic, sinó més aviar per una deixadesa del cuiner; els escamarlans segueixen daurant-se a l'espera que algú els anomeni cigalas i així, se'ls endugui al pap.
A la taula s'enceta un petit debat sobre quins mínims d'enteniment de la llengua cal que hi hagi a un restaurant: al capdavall, aprendre's 7 noms de peix i marisc no resulta un aprenentatge descomunal.
D'altra banda, als cambrers de la banda japonesa els parles en català i, en cas que no t'entenguin (molt probable) ho repeteixen en castellà per corroborar que estan parlant del mateix.
Sense voler-ho una cremor provinent del "hablame en castellano" es va avivant a dins meu. És que té molta tela que et diguin això, per molta cruïlla cultural que siguem.
Com no n'hi havia prou amb el sushi i els fruits de mar a la castellana, la següent ronda és la de carns argentines. Així que amb el plat a la mà m'atanso a la banda on hi ha un noi, també de la banda argentina, i li demano que em digui una mica el què hi ha: en castellà també m'anomena latira, chorizos criollos , pollastre, vedella i d'altres tipus de carn. Li demano vedella, i ell para atenció i respon "vedella es ternera en catalán?". Li dic que sí, em posa el tall al plat i conclou "así voy aprendiendo".
Ja ho veieu, qüestió de carn o peix.
Estem a Barcelona, cruïlla de cultures, cruïlla de sabors, cruïlla del carrer Jonqueres i Ortigosa: bufet lliure Japonès-Argentí (agafa't, que venen corbes).
Després del sushi ens atansem amb els plats a la gran planxa on un noi hi va dipositant aquells trossos de peix, cloïsses i crustacis que hom li indica, per cuinar-los davant de l'ordenant.
Ens toca a nosaltres i se m'acut demanar un parell d'escamarlans, d'afegir a les cloïsses i llagostins que ja s'estaven coent. El noi, que és dels de la banda argentina del restaurant, m'assenyala els bitxos amb tenalla i els afegeix, seguidament em pregunta si vull quelcom més. Li responc que sí, un parell de navalles. Per comptes d'assenyalar-les em diu "hablame en castellano", al que jo li responc "unes navalles" tot indicant-les amb el dit, tal com ell havia fet abans amb les pinces i els escamarlans. Ell em respon "no sabes hablar castellano?", i jo sorneguera li dic que sí, però que és ell qui hauria d'aprendre el català, i que per això li estic demanant en català. Ell mou el cap a banda i banda perquè no entén el que li dic, tot i que ja sap què li estic dient, i segueix cuinant.
Al moment de posar-me al plat el que li havia demanat ho fa indistintament del que li he demanat, i acabo menjant llagostins i cloïsses. Tot i que no crec que sigui quelcom venjatiu ni pel conflicte lingüístic, sinó més aviar per una deixadesa del cuiner; els escamarlans segueixen daurant-se a l'espera que algú els anomeni cigalas i així, se'ls endugui al pap.
A la taula s'enceta un petit debat sobre quins mínims d'enteniment de la llengua cal que hi hagi a un restaurant: al capdavall, aprendre's 7 noms de peix i marisc no resulta un aprenentatge descomunal.
D'altra banda, als cambrers de la banda japonesa els parles en català i, en cas que no t'entenguin (molt probable) ho repeteixen en castellà per corroborar que estan parlant del mateix.
Sense voler-ho una cremor provinent del "hablame en castellano" es va avivant a dins meu. És que té molta tela que et diguin això, per molta cruïlla cultural que siguem.
Com no n'hi havia prou amb el sushi i els fruits de mar a la castellana, la següent ronda és la de carns argentines. Així que amb el plat a la mà m'atanso a la banda on hi ha un noi, també de la banda argentina, i li demano que em digui una mica el què hi ha: en castellà també m'anomena latira, chorizos criollos , pollastre, vedella i d'altres tipus de carn. Li demano vedella, i ell para atenció i respon "vedella es ternera en catalán?". Li dic que sí, em posa el tall al plat i conclou "así voy aprendiendo".
Ja ho veieu, qüestió de carn o peix.
Entrades
1 comentari:
Hauria estat bé que aquest segon noi li hagués donat lliçons de bona educació al primer. Mira que cada dia ens hi trobem amb situacions d'aquesta però continua havent-hi qui ho posa en dubte. Hi ha gent que surt voluntàriament amb una vena als ulls.
Salut i ànims, això és una lluita diària!
Publica un comentari a l'entrada