Divendres passat a aquesta hora, degut als retards, estava enfilada a l'avió que m'havia de portar cap a Brussel·les.
Hi anava per fer una reunió durant el cap de setmana, però aquest primer cap de setmana d'octubre aplegava massa coses i jo les volia fer totes. I així va ser.
24 hores a Brussel·les
El vol va arribar amb mitja hora de retard. Les nou del vespre a Barcelona no són les 9 del vespre a Brussel·les, i l'aeroport i els seus llargueruts passadissos.jpg)
eren transitats per molts menys viatgers que els que en aquell moment estarien fent els camins d'El Prat.
A l'andana del tren que du fins la ciutat, vaig trobar-me un grup de catalans d'uns 60 anys. De fet, em van trobar ells a mi, ja que un senyor es va atansar cap a mi i em va preguntar si era espanyola. Li vaig dir que bé, que era catalana, i en català em va preguntar si anaven bé en aquella direcció cap a Anvers. Vam xerrar una mica i, intentant desxifrar el tiquet de tren, vam convenir que calia que baixessin a l'estació del Nord i allà agafessin un altre tren.
Em va fer pensar que ja he fet uns quants viatges a Brussel·les, i malgrat els venedors de tiquets secs i bords, no em perdria pas tot i l'idioma.
.jpg)
El tren té un aire als anys '60 total, amb els bancs de cuir embuatats, i les petites tauletes on sempre trobes restes de diaris, embolcalls setinats de rebosteria de l'estació...
El trajecte va ser curt, i la distància entre l'estació du Midi i el lloc on els meus companys sopaven no era gaire llarg, però malgrat tot, quarts de 10 a Europa és un horari força tardà. Així que en arribar al restaurant, absolutament buit a excepció de la taula que m'esperava, ja em van dir que la cuina era tancada.
Els meus companys feien tots cara de son: tothom havia arribat aquell mateix dia, i alguns ben d'hora al matí. Em van proposar que anéssim a l'alberg, ja que jo no era la única que anava amb la maleta a sobre, i que allà, al trobar-se en zona comercial, tindria algun opció de lloc per menjar.
Quan ens dirigíem cap al metro per fer via a l'alberg, un lleuger plugim va començar a caure. Estàvem a uns 6 o 8 graus, que venint dels 20 de Barcelona, feien un contrast força notori. Pensava que no tornaria a passar aquest fred durant el cap de setmana, però no va ser així.
A l'alberg vam gaudir d'una hora surrealista, sense exagerar, intentant fer el check in. La recepcionista tenia una mica d'aquell caràcter malgirbat que ja m'estic acostumant a trobar darrere d'un taulell o finestreta en aquell país. Suposo que el fet que fossin quarts d'onze no ajudava gaire.
En primer lloc ens va dir que a la nostra habitació hi havia unes altres persones. La Jennifer, la noia amb qui compartia l'habitació, i jo estàvem astorades. Després d'uns quants clicks i de mirar la pantalla de l'ordinador insistentment, ens va donar la clau per l'habitació 319 i ens va dir "proveu amb aquesta". Què vol dir proveu? "Bé, que no sé del cert si hi ha algú".
En arribar a la tercera planta i descobrir que calia atravessar la porta de sortida d'emergència per trobar-se amb les habitacions que seguien a la 318 (que era la darrera que haviem vist a la planta), vam cercar i trobar la suposadament nostra habitació. Vaig provar sort i, oh! sorpresa! vam veure un bony sota les mantes d'un dels dos llits de l'habitació que es removia mínimament.
.jpg)
Vam baixar altre cop a recepció, i després d'una estona de tecleig més, ens van assignar la 512. Un cop davant la porta, vam posar la clau magnètica dins del pany i... oh, llum vermella! no està ben programada. La Jennifer es va oferir molt enèrgicament a baixar i jo em vaig quedar al passadís amb les maletes, pensant que em trobava a Alícia al país de les meravelles. Per mirar d'escapar d'aquella situació, aquella porta asimètrica al final del passadís podria ser una bona opció...
En tornar a baixar a recepció, vaig confirmar que a les 23:15 no havia sopat, i que a la zona comercial tot estava tancant. El meu sopar va consistir en un twix de la màquina de l'alberg i dues cerveses al bar del mateix, belgues això sí, que vam fer mentre fèiem petar la xerrada. El cert és que tenia més son que gana, després de tot.
L'endemà ens vam aixecar ben d'hora i vam arribar mitja hora tard a la reunió. No va ser de comú acord, però el cert és que ens vam trobar per esmorzar una mica més tard cadascun, i simplement va passar.
Només feia 11 hores que havia arribat i ja tornava anar amb la maleta tancada pels carrers i transports de Brussel·les
Va ser el primer cop que visitava la oficina de wagggs i wosm de la regió europea, a Brussel·les. És una casa típicament brussel·lenca, amb un passadís que va donant pas a habitacions més o menys grans, habilitades per fer d'oficina o d'espai de reunió.
.jpg)
La veritat és que va ser un dia molt productiu, només vam parar mitja hora o tres quarts per dinar amb la gent del pis de dalt, que també estaven preparant un altra trobada.
Hi ha una cosa que no falla mai en aquestes reunions, i és el menjar: un surtido cuetara a l'estil europeu, pica pica de fruits deshidratats, fruites variades, crackers d'arròs inflat... té i "cafè" (aigua marró) a dojo. Sembla impossible que puguis tenir gana quan arriba l'hora de dinar (les dotze), però sí que n'hi ha! Potser és que jo portava un àpat de menys...
Em vaig sentir força còmode tot i que he de dir que arrencar de bones a primeres amb l'anglès sempre costa una mica, i que hauré de fer classes de conversa i vocabulari. Clar que no sé quan!
.jpg)
A les 4 de la tarda ja tornava a fer cap al tren, tot esperant el Brussels Airport Express. I de nou, a l'aeroport. En aquesta ocasió, el volum de viatgers era més alt, transitaven per les passarel·les executius, famílies, persones que anaven soles com jo.
Aquell aeroport, a banda de ser un aeroport de veritat, fa tota sensació de pulcritud i ordre.
Arribar ben d'hora per fer el check in em va donar l'opció de triar les fileres de davant de l'avió: no pas per cap sentiment de por, ni basant-me en l'estadística de probabilitats de supervivència en un accident. Simplement, volia baixar de l'avió tan aviat com em fos possible quan arribés a Barcelona.
Després d'una becaina d'hora i mitja, i deu minuts abans de donar-li la oportunitat al capità que em despertés amb la seva veu ressonant pels altaveus, vaig despertar i per la finestreta vaig veure els punts de llum que conformaven Barcelona enmig de la foscor del cel i del mar.
24 hores a Brussel·les
El vol va arribar amb mitja hora de retard. Les nou del vespre a Barcelona no són les 9 del vespre a Brussel·les, i l'aeroport i els seus llargueruts passadissos
.jpg)
eren transitats per molts menys viatgers que els que en aquell moment estarien fent els camins d'El Prat.A l'andana del tren que du fins la ciutat, vaig trobar-me un grup de catalans d'uns 60 anys. De fet, em van trobar ells a mi, ja que un senyor es va atansar cap a mi i em va preguntar si era espanyola. Li vaig dir que bé, que era catalana, i en català em va preguntar si anaven bé en aquella direcció cap a Anvers. Vam xerrar una mica i, intentant desxifrar el tiquet de tren, vam convenir que calia que baixessin a l'estació del Nord i allà agafessin un altre tren.
Em va fer pensar que ja he fet uns quants viatges a Brussel·les, i malgrat els venedors de tiquets secs i bords, no em perdria pas tot i l'idioma.
.jpg)
El tren té un aire als anys '60 total, amb els bancs de cuir embuatats, i les petites tauletes on sempre trobes restes de diaris, embolcalls setinats de rebosteria de l'estació...El trajecte va ser curt, i la distància entre l'estació du Midi i el lloc on els meus companys sopaven no era gaire llarg, però malgrat tot, quarts de 10 a Europa és un horari força tardà. Així que en arribar al restaurant, absolutament buit a excepció de la taula que m'esperava, ja em van dir que la cuina era tancada.
Els meus companys feien tots cara de son: tothom havia arribat aquell mateix dia, i alguns ben d'hora al matí. Em van proposar que anéssim a l'alberg, ja que jo no era la única que anava amb la maleta a sobre, i que allà, al trobar-se en zona comercial, tindria algun opció de lloc per menjar.
Quan ens dirigíem cap al metro per fer via a l'alberg, un lleuger plugim va començar a caure. Estàvem a uns 6 o 8 graus, que venint dels 20 de Barcelona, feien un contrast força notori. Pensava que no tornaria a passar aquest fred durant el cap de setmana, però no va ser així.
A l'alberg vam gaudir d'una hora surrealista, sense exagerar, intentant fer el check in. La recepcionista tenia una mica d'aquell caràcter malgirbat que ja m'estic acostumant a trobar darrere d'un taulell o finestreta en aquell país. Suposo que el fet que fossin quarts d'onze no ajudava gaire.
En primer lloc ens va dir que a la nostra habitació hi havia unes altres persones. La Jennifer, la noia amb qui compartia l'habitació, i jo estàvem astorades. Després d'uns quants clicks i de mirar la pantalla de l'ordinador insistentment, ens va donar la clau per l'habitació 319 i ens va dir "proveu amb aquesta". Què vol dir proveu? "Bé, que no sé del cert si hi ha algú".
En arribar a la tercera planta i descobrir que calia atravessar la porta de sortida d'emergència per trobar-se amb les habitacions que seguien a la 318 (que era la darrera que haviem vist a la planta), vam cercar i trobar la suposadament nostra habitació. Vaig provar sort i, oh! sorpresa! vam veure un bony sota les mantes d'un dels dos llits de l'habitació que es removia mínimament.
.jpg)
Vam baixar altre cop a recepció, i després d'una estona de tecleig més, ens van assignar la 512. Un cop davant la porta, vam posar la clau magnètica dins del pany i... oh, llum vermella! no està ben programada. La Jennifer es va oferir molt enèrgicament a baixar i jo em vaig quedar al passadís amb les maletes, pensant que em trobava a Alícia al país de les meravelles. Per mirar d'escapar d'aquella situació, aquella porta asimètrica al final del passadís podria ser una bona opció...En tornar a baixar a recepció, vaig confirmar que a les 23:15 no havia sopat, i que a la zona comercial tot estava tancant. El meu sopar va consistir en un twix de la màquina de l'alberg i dues cerveses al bar del mateix, belgues això sí, que vam fer mentre fèiem petar la xerrada. El cert és que tenia més son que gana, després de tot.
L'endemà ens vam aixecar ben d'hora i vam arribar mitja hora tard a la reunió. No va ser de comú acord, però el cert és que ens vam trobar per esmorzar una mica més tard cadascun, i simplement va passar.
Només feia 11 hores que havia arribat i ja tornava anar amb la maleta tancada pels carrers i transports de Brussel·les
Va ser el primer cop que visitava la oficina de wagggs i wosm de la regió europea, a Brussel·les. És una casa típicament brussel·lenca, amb un passadís que va donant pas a habitacions més o menys grans, habilitades per fer d'oficina o d'espai de reunió.
.jpg)
La veritat és que va ser un dia molt productiu, només vam parar mitja hora o tres quarts per dinar amb la gent del pis de dalt, que també estaven preparant un altra trobada.Hi ha una cosa que no falla mai en aquestes reunions, i és el menjar: un surtido cuetara a l'estil europeu, pica pica de fruits deshidratats, fruites variades, crackers d'arròs inflat... té i "cafè" (aigua marró) a dojo. Sembla impossible que puguis tenir gana quan arriba l'hora de dinar (les dotze), però sí que n'hi ha! Potser és que jo portava un àpat de menys...
Em vaig sentir força còmode tot i que he de dir que arrencar de bones a primeres amb l'anglès sempre costa una mica, i que hauré de fer classes de conversa i vocabulari. Clar que no sé quan!
.jpg)
A les 4 de la tarda ja tornava a fer cap al tren, tot esperant el Brussels Airport Express. I de nou, a l'aeroport. En aquesta ocasió, el volum de viatgers era més alt, transitaven per les passarel·les executius, famílies, persones que anaven soles com jo.
Aquell aeroport, a banda de ser un aeroport de veritat, fa tota sensació de pulcritud i ordre.
Arribar ben d'hora per fer el check in em va donar l'opció de triar les fileres de davant de l'avió: no pas per cap sentiment de por, ni basant-me en l'estadística de probabilitats de supervivència en un accident. Simplement, volia baixar de l'avió tan aviat com em fos possible quan arribés a Barcelona.
Després d'una becaina d'hora i mitja, i deu minuts abans de donar-li la oportunitat al capità que em despertés amb la seva veu ressonant pels altaveus, vaig despertar i per la finestreta vaig veure els punts de llum que conformaven Barcelona enmig de la foscor del cel i del mar.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada