La setmana passada vaig anar a veure "Batalla en Seattle". El cert és que vaig anar al cinema a cegues, ja que eren unes invitacions, i no sabia ben bé què anava a veure.
La pel·lícula explica els fets succeïts a Seattle al 1999, on la OMC hi va celebrar la seva cimera, i on es van aplegar milers de manifestants en contra de l'esdeveniment.
Fins aquí dius, "ostres, cinema amb contingut social, què bé!". I la veritat és que en algunes ocasions es barregen en el fals documental (fals perquè els personatges són ficticis, i alguns fan fins i tot riure i tot) imatges reals del que va ser Seattle aquells dies, i només per això val la pena veure la pel·lícula. Bé, per això i pels 20 segons de l'inici on et posa en antecedents de què és l'OMC (clar que imagineu-vos un repàs històric des de les rondes de la GATT fins els nostres dies en 20 segons, has d'obrir molt bé els ulls i les orelles, i tenir ganes d'assabentar-te'n, sobretot).
Però és que hi ha tres coses que no són fàcils de deglutir:
La primera, els personatges. Cadascun més estereotipat que l'anterior: els activistes guapos, amb palestino i barba estil '60; l'alcalde que manté en ferm una promesa feta a la població, costant-li suor i llàgrimes davant dels seus aliats polítics; la periodista escèptica que deixa pas a la remor moral pel seu pintallavis vermell. El poli bueno - poli malo. La senyora que és mare (i ja en tens prou). La revolució dels pobles oprimits africans duta a terme des dels seus diplomàtics.
La segona, el desenvolupament dels personatges en un argument més estereotipat que ells mateixos: l'activista major que actua per una càrrega de consciència que no el deixa viure, la activista major que actua com una rebel; l'alcalde, que és propi d'una tragèdia grega, prenent decisions per l'atzur que els oracles i les deïtats li reclamen; Els polis garrulos que deixen de ser-ho quan se n'adonen que s'ha liao una buena, que els toca de prop...
La tercera, si és que no n'hi ha prou, quin embolic d'històries! I és que arriba un moment que, si no tens una mica d'esperit crític, no destries el gra de la palla: què ha de quedar després de la història, les anècdotes dels personatges o el missatge de fons? Amb tal batibull de moments d'emocions que no venen al cas, acabes enredant-te més del necessari.
I bé, és que sóc del parer que o fem un documental, o fem una peli de ficció, però si es vol fer barrejat cal tenir-hi una mica de traça. Un bon exemple d'aquest equilibri és Bloody Sunday.
La pel·lícula explica els fets succeïts a Seattle al 1999, on la OMC hi va celebrar la seva cimera, i on es van aplegar milers de manifestants en contra de l'esdeveniment.
Fins aquí dius, "ostres, cinema amb contingut social, què bé!". I la veritat és que en algunes ocasions es barregen en el fals documental (fals perquè els personatges són ficticis, i alguns fan fins i tot riure i tot) imatges reals del que va ser Seattle aquells dies, i només per això val la pena veure la pel·lícula. Bé, per això i pels 20 segons de l'inici on et posa en antecedents de què és l'OMC (clar que imagineu-vos un repàs històric des de les rondes de la GATT fins els nostres dies en 20 segons, has d'obrir molt bé els ulls i les orelles, i tenir ganes d'assabentar-te'n, sobretot).
Però és que hi ha tres coses que no són fàcils de deglutir:
La primera, els personatges. Cadascun més estereotipat que l'anterior: els activistes guapos, amb palestino i barba estil '60; l'alcalde que manté en ferm una promesa feta a la població, costant-li suor i llàgrimes davant dels seus aliats polítics; la periodista escèptica que deixa pas a la remor moral pel seu pintallavis vermell. El poli bueno - poli malo. La senyora que és mare (i ja en tens prou). La revolució dels pobles oprimits africans duta a terme des dels seus diplomàtics.
La segona, el desenvolupament dels personatges en un argument més estereotipat que ells mateixos: l'activista major que actua per una càrrega de consciència que no el deixa viure, la activista major que actua com una rebel; l'alcalde, que és propi d'una tragèdia grega, prenent decisions per l'atzur que els oracles i les deïtats li reclamen; Els polis garrulos que deixen de ser-ho quan se n'adonen que s'ha liao una buena, que els toca de prop...
La tercera, si és que no n'hi ha prou, quin embolic d'històries! I és que arriba un moment que, si no tens una mica d'esperit crític, no destries el gra de la palla: què ha de quedar després de la història, les anècdotes dels personatges o el missatge de fons? Amb tal batibull de moments d'emocions que no venen al cas, acabes enredant-te més del necessari.
I bé, és que sóc del parer que o fem un documental, o fem una peli de ficció, però si es vol fer barrejat cal tenir-hi una mica de traça. Un bon exemple d'aquest equilibri és Bloody Sunday.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada