Jo sóc del Nord

L'entramat de carrers i carrerons que conformen Montpeller, amb els sòls de pedra giragonsant edificis antics ben conservats, les estretors i eixamplaments dels carrers que desembocaven inesperadament fins placetes menudes i fornides de taules d'algun cafè captivador, la van fer als meus ulls una ciutat d'encís; com algú que amaga un petit misteri atraient, que no vaig tenir temps de confirmar si era cert o només fruit del plaer del primer contacte.

A dins d'aquesta ciutat irregular i encantadora, que com dic no vaig tenir prou temps per explorar, vaig conèixer un lloc d'aquells que te'n recordes fins i tot quan ja ha passat ben bé un any. Era un local, que es podria definir a mig camí d'un establiment de venda i un bar; amb quatre productes d'alimentació a les lleixes (entre d'ells alguna llauna de conserves i majoritàriament bosses de patates i d'altres per fer passar la gana) i sobretot llaunes i ampolles de vidre contenint begudes, amb una gran predominància de les cerveses vingudes d'arreu. Es trobava a la rue des écoles laïques, just darrere del centre de la ciutat, on es troben altres locals que poblen la zona, amb un aire més o menys formal que no pas aquest.
L'encant d'aquest entre els altres és que darrere del taulell on podies demanar què volies per beure, al que podriem dir que era una rebotiga, hi havien instal·lades dues pantalles de televisió grans on es retransmetien, simultàniament, dos partits diferents. Per si no n'hi havia prou, al soterrani hi havia encara un altre televisor (encara més gran) per a un tercer partit.

Les consumicions eren el càrrec de qui es vulgués asseure a gaudir de la retransmissió, i com és de suposar, segons el dia, l'hora, i l'alineació de les estrelles, el preu que determinava l'amo era un o un altre. Evidentment tots consentíem la tracamanya amb gust, ja que al capdavall ni el preu era res fora de lloc, i aquella picaresca anava acompanyada d'un tracte prou afable.

Recordo que era setmana santa i que jugava el Barça un partit de champions. Com que no tinc gaire memòria, internet diu que pot ser que fos un Arsenal - Barça, que es va jugar el març passat. Hi havia ganes de veure'l, i per tant hi havia gent al bar: un públic divers, com acompanyant la ciutat, s'intuïa en cadascú algun o altre misteri irresolt traginat a les butxaques.

Com a tot arreu del món, els foranis són els primers detectats, i en aquest cas els locals poden fer dues coses: ignorar-los o parlar-hi. Crec que no era quelcom que passés molt freqüentment, però aquell dia en algun moment del partit (suposo que necessàriament a la mitja part), un dels nois que també estava gaudint de la seva beguda a la rebotiga, es va atansar per preguntar la procedència. La resposta de ras i curt per quan et pregunten d'on véns és dir que ets de Barcelona; és com un ítem altament identificable i que pot servir de punt de partida per després explicar d'un lloc que va més enllà i que existeix. No és una pràctica que m'acabi de fer el pes del tot, però el temps m'ha dit que és millor començar trobant un punt d'inici per explicar d'on ets, i per sort o desgràcia la ciutat és una falca molt coneguda. A més a més, sent nit de barça la cosa quedava rodona, seguint un partit de l'equip d'on véns a un mateix lloc i moment, això fa saltar l'espura d'una certa complicitat. Per assegurar la resposta calia demanar, també, d'on era aquell noi. En francès va dir "jo vinc d'Algèria però fa temps que visc a Perpinyà" i tot seguit va afegir en català "jo sóc del Nord". I aquesta cardinalitat que ell va establir en referència al lloc d'on jo provenia, va fer que de cop i volta al mig de Montpeller, una ciutat al Nord de Perpinyà, a dins del seu eixam de carrers i amb tot el seu charme francès, aquell noi amb el seu somriure posés cada cosa al seu lloc.

Top cinc de març de #28anys

Tot just avui fa 3 mesos que començava març. Unes poques hores després que comencés el mes, embarcava cap a Armènia, de camí a un país que amb prou feines ubicava (i no em refereixo tan sols a un mapa). El març va dur aquest viatge lluny, alguns dies convulsos, tornar a trepitjar la platea d'un teatre i una cura de son al Montseny. I a més, 31 missatges dels quals en trio cinc:

- "una intuïció que es pot expressar ja és coneixement" Wagensberg

- una caixa de llapis de colors

- fem un reblochon?

- "life is for deep kisses, strange adventures, midnight swims and rambling conversations"

- www.leidorf.blogspot.com

Top cinc del febrer de #28 anys

Vaig començar el febrer marxant a l'Àfrica i el vaig acabar preparant-me per visitar l'Àsia. Entre un viatge i l'altre a Europa m'esperava una caixa blava amb 28 missatges per regir aquest mes, tal i com ha de ser des que me la van donar pel meu aniversari. Aquí deixo un recull dels cinc missatges que vull remarcar d'aquest mes:

- busques feina? ah no, que ja en tens! (això és ser visionari, i el demés són tonteries).

- fira de sant ponç: apunta-la a l'agenda i anem a comprar regaléssia! (apuntada, quan hi anem?).

- you don't know just how lovely you are (més referències: frkncngz).

- avui fa dia d'anar a fer un vermut a la barceloneta (i ja anem tard per anar a la cova fumada).

- si l'esperit crític és bàsic per canviar el món, tu encara més.

Els sons de Yerevan

Comença a marxar el sol i per la finestra veig la ciutat il·luminada amb la claror pròpia d'aquesta hora.
Surto per la porta de l'hotel, fa tres dies que habito aquest lloc.
He pres la determinació i me'n vaig sola, la gent encara es queda a una sala annexa on fumen (de fet, aquí es pot fumar arreu).

Vaig amb un jersei, amb l'abric sense cordar, camino amb unes bambes de tela i em dirigeixo cap a un carrer que crec haver transitat fa tres dies, quan llavors vaig tenir l'oportunitat de sortir a passejar durant un parell d'hores. No recordo ben bé d'on venia, però de moment desfaré el camí. Noto el fred però penso que no en fa tant com m'hagués imaginat.

Me n'adono que després d'una trentena de reunions tinc el cap una mica emboirat, i poques ganes de pensar en res. M'he endut el mòbil per si vull fer una foto, aprofitar la llum, copsar algun moment més d'aquesta ciutat; ara per ara ni faig el gest de tenir-lo a la mà.
Camino amb l'abric obert, de tant en tant agafo les solapes i les ajunto, em quedo amb els braços creuats a mode de cremallera. Vaig en direcció a la plaça de la revolució, ara me n'he adonat.

Passo supermercats, tendes de roba, cafès, geladeries, restaurants, tendes de souvenirs, hotels, la plaça del cinema rus, tendes de música, pubs, apedaçadors, sabateries i oficines de canvi de moneda. I mentre baixo veig més a prop els edificis enrojolits de la plaça cap a on em dirigeixo.
I abans d'arribar, sense esma de fer una foto o de pensar, oloro menjar. A l'altra vorera hi ha una pizzeria. Al carrer entre la pizza i jo, un taxi fa sonar el clàxon per un bmw que vol aparcar i li talla el pas. Als últims metres d'aquest carrer, abans d'arribar al meu destí, em creuo amb una dona gran que remuga quelcom incomprensible, o potser tan sols gesticula amb la boca mentre camina mig encorbada.

Veig l'ajuntament amb el rellotge repicant les set. Decideixo fer la volta a la plaça, passant per davant del museu d'història. M'arriba la salabror de les pipes que mengen dues noies, giro el cap i són assegudes a la plaça, fent petar les pipes amb les dents mentre parlen. Quatre corbs creuen el cel de la plaça cridant, just per l'altra punta d'on sóc jo. Un skate fregadís pica amb força al terra. Un grup de nois parlen animadament en armeni, i jo penso que tal i com la forma de les lletres de l'alfabet em recorden al tailandès, el so és més aviat tirant a rus.

M'acomiado de la plaça i enfilo de nou pel carrer per on he vingut. Dues noies passen de bracet xerrant animadament mentre un noi es gira en veure-les passar. Dues noies més fan evident la seva presència al so de les passes fetes amb uns talons de pam, que sembla ser que són molt freqüents entre les dones en aquest país. Hi ha una dona que espera a algú i que en silenci es demana si arribarà aviat. Tres homes creuen la plaça del cinema rus, i el que parla als altres dos ho fa en anglès. El so dels frens gastats d'un taxi em torturen l'oïda. Un grup de joves parlen en rotllana, elles agafades de bracet. Un home parla pel mòbil i passa ràpidament pel meu costat. Clàxon.
I de nou corbs, molts més que abans, criden voleiant un edifici a mig construir. I apareix l'instàntania d'aquest passeig auditiu.



Torno cap a l'hotel, cantant fluix cançons, amb els braços creuats. El noi m'obre la porta i al hall el pianista ha començat a tocar per als clients del bar. Em miro al mirall de l'ascensor, tinc les galtes vermelles i noto els peus gelats. I abans que es tanquin les portes, a través dels vidres veig com ja es va fent fosc.

La porte du voyage sans retour

- mais l'esclavage c'est ne pas fini

- pourquoi tu dis ça?

- il y a beaucoup de gens qui vivent un esclavage, en silence, mais avec d'autres noms.

Illa de Gorée, Senegal

Top cinc del gener de #28 anys

Fa algunes setmanes explicava el regal que m'havien fer per l'aniversari.

Tot i que miro d'anar actualitzant aquells missatges diaris que m'agraden més al twitter, he pensat que estaria bé escollir cinc dels trenta-un missatges que atzarosament m'han arribat durant aquest mes, i que m'han agradat més. I aquí van:

- el so de la gralla quan els terços tiren amunt

- esto... acero pa los barcos (per més referències: testimonios)

- fem una excursió tots?

- everyone is fighting for their own battle. to be free from their past. to live in their present. and to create their future. so have heart. (per més referències: frkncngz)

- dos camins divergien en un bosc, i jo vaig triar el menys fressat. (per més referències: the road not taken)

Divendres abans de nadal

Enfilo rambla Catalunya amunt, direcció a valència. Crec que arribaré uns deu minuts tard. Encara em noto l'olor dels diferents perfums que he anat ensumant en la darrera hora.

A cada portal on hi ha un restaurant, un grup de gent s’arrauleix en rotllaneta amb l’abric posat, i s’espera tot xerrant. Són deu o quinze persones, que es troben divendres a la nit, al sopar de nadal de l’empresa.

Em creuo amb tres noies. Una d’elles du el barret que l’Aina s’acaba de comprar, i un abric curt i vermell, prou llampant. Crec que la combinació no li queda bé.

Abans d’arribar a consell de cent trobo Bertrand obert, i hi faig cap, perquè tinc un regal pendent d’aconseguir i, qui sap, si a les nou repicades del vespre trobaré el llibre que m’han encomanat.

El dependent que m’atén és nou. En Tarik no troba el llibre a la lleixa on ens hem dirigit a buscar-lo. Ho va a preguntar a algú, rampa avall. Darrere seu un altre dependent, més gran que ell, el crida discretament “Tarik!” i li allarga la mà i li dóna un llibre. Ah, gràcies. I me’l dóna a mi.

Surto bossa en mà i enfilo les dues darreres travessies. Em torno a creuar amb les tres noies. La de l’abric vermell segueix enmig. Ens creuem les mirades perquè elles també m’han vist abans (i a mi em queda bé el capell i l’abric?).

Trobo que enguany rambla està prou ben engalanada pels llums. Ara no penso en si cal o no cal, tenir aquests llums. Penso en què pensaria jo si tingués 6 anys i veiés els dibuixos que fan fer a la llum, penjats de fanals i arbres. Penso que fa fred i que es nota en l’aire, en la llum i en l’ambient. I que si algú no sabés quin dia de l’any és, podria intuir que falta una setmana per nadal.

Com una llista

Quan vaig fer 28 anys, les amistats van regalar-me una caixa plena de coses per poder fer una mica d'obrador de la meva vessant creativa que, estic segura, segueix existint (tot i que sota una bona colla de llistes i coses a fer).

Les amistats també van considerar regalar-me una caixa amb 365 notes. Aquesta caixa, em van dir, calia obrir-la cada dia fins al proper 7 de desembre, i treure'n un paper a diari. Llegir-lo i, si ho trobava idoni, guardar-lo.

Com les meves amistats són molt 2.0, he trobat que seria interessant donar-los una prova fefaent que cada dia (bé, o cada 6 dies) obro la caixa i en trec un paperet (bé, o 6 paperets) i que els que més m'agraden, me'ls guardo.

Per això miraré de apuntar-los com a piulada del twitter, recopilats sota #28 anys.

Joc de pistes

D'alguna manera, quan tenia quinze anys, vaig decidir que als vint-i-vuit anys eres vell. Als quinze anys algú que superava per deu la meva edat era un ésser retrògrad, que perdia la pistonada de la joventut, que es comprometia amb ell mateix per a la resta de la seva vida per tal de no patir cap distorsió de caràcter ni canvi del camí que havia decidit recórrer.

Tots hem pensat, després de l'adolescència, que als quinze anys pensàvem moltes bajanades (i amb això vull dir que, sortosament, ens n'hem adonat), però també ens n'adonem que pensàvem moltes coses que encara ens acompanyen. O no ens sentim, de tant en tant, perdent la pistonada de joventut, eventualment acomodats a la vida?

I llavors he pensat que allò que a l'Elena de quinze anys li feia tanta por o bé angúnia (o bé, una barreja a parts diferents de totes dues), era el canvi. El canvi pronosticable, és clar. El canvi aventurer, als cops de volant de la vida i dels moments àlgids i penosos alhora és fàcil acostumar-s'hi quan el teu horitzó més estimat és el que tens al davant: la pulsió del dia a dia. El que feia por llavors era intuir que algun dia, aquest muntanya russa vivencial seria diferent, s'apagaria.

El temps em diu que l'Elena als quinze anys s'equivocava i tenia raó, com deia abans. La muntanya russa s'apaivaga, però també és cert que canvia de forma i ja no és una muntanya russa, sinó un altre transport menys canviant, que segueix uns carrils que no fan tantes giragonses, però que passa per llocs àlgids i penosos, ben bé com llavors, i sortosament de tant en tant, sorprenents.

Aquest any, que em permeto el luxe de mirar enrere, penso que segueixo pel mateix derroter; com un vaixell que fa via prop de la costa, però que decideix sortir de tant en tant a mar obert per veure la costa des d'algun altre punt de vista, i tornar per tal de vorejar algun baixant de pedra que fins llavors no havia albirat.

Ara és evident que fer-se gran no té res a veure amb ser jove o vell als vint-i-vuit. La meva intuïció és que és normal que el canvi em faci por. També me n'adono que en aquests anys he sabut posar-me a l'alçada dels reptes que suposen el canvi. I que, tot i així, sembla que el recorregut no s'acabi mai.

Com un joc de pistes, que et dóna senyals a cada pas de com va, com hauria de ser el joc, quin paper hi hauries de tenir tu. Però afegint-hi la sensació plaent de que al capdavall és un joc, que la partida és més llarga del que ens pensàvem i que hi ha temps per fer i desfer, per redreçar la ruta de pistes i enigmes. I que és un mateix qui crea el joc, a mesura que el viu.

Simplicitat

De tant en tant em pregunto per què és tan complicat poder dir segons què, a segons qui. Encara millor, dir segons què a un segons qui poc definit (una rotllana de gent diversa, per exemple). En qualsevol cas, fer arribar una idea concreta de manera concisa.

A mi, que aquest tema em té presa des de fa un parell d'anys (segurament més des que la Sònia em va regalar, molt encertadament, el llibre que tot just acabo d'acabar), m'agrada trobar de tant en tant exemples complementaris als missatges clars i diàfans; els missatges subtils i misteriosos.

Fa poc he trobat un exemple d'aquests "complementaris", que traspuen simplicitat d'una manera dolça.



S'ha de saber ser complementari, a la vida...

Eufòria

Aquest matí mentre esmorzava a la granja he llegit a el Periódico aquest article d'en Francesc Escribano, seguint l'estela editorial que els mitjans han volgut teixir durant tota la setmana, sobre la rivalitat de dos moments d'aquest cap de setmana: la manifestació del 10J i la final del mundial l'11J.

Val a dir que és molt sucós mirar d'elaborar i interpretar un enfrontament entre un dia i l'altre; traspassar al marc ideològic un event esportiu, o bé relegar l'expressió ciutadana al recompte de banderes que hi ha als balcons.
Igualment d'injust, mirar d'equiparar una qüestió i l'altre per tal de definir-les, de dotar-les d'importància.

Em sembla súmament frustrant que s'hagi lidiat aquesta batalla als diaris, a les televisions, a les ràdios, que ha servit essencialment per donar arguments basats en una cordialitat insulsa o en un rebuig fora de lloc. Que ha servit essencialment per comparar dues coses que no són comparables.

És cert que, molt probablament, la selecció espanyola guanyarà demà al vespre el mundial. Ho dic, no perquè ho hagi endevinat un pop (que ha tingut un ressò mediàtic equiparable a segons quines qüestions que ens afecten... ens estem tornant bojos?), sinó perquè ho crec. Jo he anat seguint més o menys cadascun dels partits que s'han jugat, i des del meu poc coneixement podria arribar a dir que tenen números.

És cert que avui a la tarda hi haurà moltíssima gent a passeig de gràcia, a Barcelona. Aplegada per sentiments i sensacions diversos, però en definitiva amb un únic objectiu: reclamar el mínim de dignitat que compartim.

En tots dos casos hi ha una emoció que creix, de manera més o menys evident, pel que pot passar. Hi ha una sensació d'eufòria que pot recórrer les ments i cossos de molta gent, tant avui, com demà. Un alè de sí definitu, un "podem" col·lectiu.

Hi ha qui es qüestiona què passarà després del després. Crec que aquí és on s'evidencia que no té sentit posar un al costat de l'altre tots dos moments fins llavors: ja que la diferència és evident bàsicament, al després.

Després de diumenge hi haurà eufòria, sí. Una victòria esportiva molt rellevant. Un sentiment de superació emmirallat en uns herois que, de ben segur, vindrà bé a un país que fins ara ha tingut més males que bones notícies. Una sensació dolça que, es vulgui o no, serà efímera amb el pas dels dies, amb el pas de les competicions.

Després de dissabte hi haurà eufòria, i tant. No serà cap victòria. Però sí hi haurà un sentiment de superació, que farà omplir el pit a més d'un que fins al moment havia perdut la fe en el seu propi poder: el d'opinar. Una sensació de felicitat que serà efímera i que deixarà un regust dolç basat en la força activa d'un mateix, el vigor d'una idea que pren rumb i que no es pot descuidar. En definitiva, una sensació vívida que impregnarà els passos que caldrà fer en endavant, cap endavant, i que recordarà en els moments on no es sàpiga o no es vulgui, cap a on tirar.

Posar-se a lloc

Encara que no siguem herois, tenim tendència a les heroïcitats.
Als exercicis per sobreposar-nos, a aguantar la respiració, a encaixar l'adversitat, a fer de germans grans, a comprendre i respondre. A fer de més i de menys, tendint al més enllà del més.

A vegades no cal ser un heroi, però tenim tendència a ser-ho. I això no és ni bo, ni dolent. És com és.

Eventualment, en perdem la pràctica... per voluntat o contra la nostra voluntat. Per desencís, per esgotament, per rebuig, per por.

A vegades som tan beneits que fins i tot ens n'oblidem que per posar-se a lloc, només cal una conversa interessant que ens conecti de nou.

No és el que vols

Fa un parell de dies vaig anar al cinema. Com que era un cinema petit, d'un poble petit, a un carrer petit, les pel·lícules que hi projectaven eren per a petits.

La tria va ser "Tiana i el Sapo", per una qüestió de casualitat d'horari, més que res.

En sortir del cinema i comentant la peli, la Sònia em va dir que recordava que hi ha un grup al facebook que s'anomena quelcom semblant a "doy gracias a Diseny por los problemas que tengo con mis relaciones" (ara la meva memòria, a més, hi posa de la seva banda).

Tiana és una joveneta d'una família molt humil, que lluita incansablement des que és una nena per acomplir el seu somni: tenir un restaurant.

En endavant, els que vulgueu veure la peli, no llegiu més.

En el fons, és un somni que te a mitges per voluntat pròpia i pel llegat que li deixa el seu pare, que ja no hi és. En certs moments l’exaltació a la necessitat de treballar sense descans, supera els límits de l'anunci d'estrella (que, d'altra banda, mereix la meva llagrimeta més sincera). No obstant, la moraleja de tot plegat, és que la noia viu tant obcecada pel seu somni que oblida una mica la resta de coses. Com per exemple, el que diríem d’un tema recurrent a Disney: l’amor.

Hi ha un punt d’inflexió en que ella se n’adona que el que ella vol (el restaurant) no l’ha deixada veure el que ella necessita (el príncep blau). I dit així textualment, a una platea amb tot de nens i nenes de no més de 10 anys, la cosa té tela marinera.

Potser sóc jo, però els missatges abans em semblaven més subtils... si bé és cert, ara tornes a veure una peli de Disney de les que quan eres petita et tornaven boja, i te’n fas creus.

Sempre ens quedaran aquestes cançons que peten incansablement a la radio, que ens recorden des de quin punt de vista cal que visquem les coses.

Apunts

Amigues, tot a la vida no és passar badant, ni viure capficat.

En el límit d’aquestes dues coses hi ha quelcom que m’ha fet pensar que potser val la pena tenir un recull de coses que llegeixo que em semblin interessants (d’aquelles que l’Eva diria de mi que dic que tenen teca).

I com que es veu que l’univers conspira perquè tingui uns estudis, he decidit fer els meus propis apunts.

Persones que tenen ordinadors a la feina

Hi ha un seguit de professionals que tenen ordinadors a la feina, que no vol dir que els facin anar.

Fins ara n'he detectat tres.

En primer lloc, els metges. Quan vas a la consulta del metge hi té un ordinador. Et pregunta coses, les clica al teclat. Però això no vol dir que les estiguin apuntant al teu expedient mèdic, ni al bloc de notas, ni enlloc. Això ho he comprovat quan, en tornar a visitar-me, m'han preguntat què m'havien receptat. Que no teniu les receptes que heu fet a l'expedient mèdic? Encara que sembli un acudit, la resposta és no.

En segon lloc, els teleoperadors de yacom (dic yacom com podria dir jazztel, telefonica o qualsevol proveïdor d'internet). Aquesta gent té ordinadors, n'estic segura. Si ells no en tenen, apaga y vámonos. Ara bé, que els facin servir és una altra història. Tu pots obrir una incidència, trucar per assabentar-te de què carai passa uns dies més tard i que et diguin que està tancada (per què? aixo és una altra història...), o bé que no t'enviïn un router nou perquè les 5 persones amb qui has anat parlant al llarg dels dies han anat deixat en constància coses totalment dispars i diferents a la incidència que s'havia obert.

I per últim, els treballadors de les Oficines de Treball de la Generalitat - INEM. Per què tenen ordinadors si quan has d'anar a tramitar quelcom et fan portar les còpies dels contractes dels darrers 6 anys? És que ells no estan conectats a la xarxa on hi ha l'ordinador que guarda les vides laborals dels treballadors?

Gent que els té ben posats

I tu, que dius que dubtes tant, també.

7 coses rares

La meva cunyada, que regenta un blog anomenat La família creix, m'ha atorgat un d'aquests premis que eventualment es donen la gent que regenta blogs, en aquest cas, destinat a dones.

Tot i que no l'entenc molt bé, i es tracta d'una foto d'una noia en calcetes, m'ha semblat divertit el que et demana a fer, i com fa temps que no escric al blog doncs aquí el tenim (bé, i per no fer un lleig a ma cunyada, clar).

El primer que em toca fer és presentar el premi i anomenar a qui me l'ha donat (això ho acabo de fer).

El segon que he de fer és anomenar 7 dones a qui els donaria aquest premi i dir el per què:

1. A l'Eva, perquè si es tracta d'una dona i d'un blog, crec que ella reuneix les condicions necessàries de llarg (molta dona, i molt blog).

2. A la Sònia, perquè sempre ha dit que l'he introduit jo a les coses de l'internet, així que li passo la patata calenta perquè faci servir les tecnologies!

3. A l'Aina, perquè li quedarien molt bé les calcetes del premi (i perquè no escriu mai el blog, com ara jo, a veure si s'anima...).

4. A l'Anna, perquè sé que s'ha fixat en les mitenes de la foto ("manguitos" pel públic general) i perquè li farà gràcia escriure coses sobre ella.

5. A la Minerva, perquè és nova en això dels blogs però està agafant més pistonada que les viejunas!

I com no tinc més dones amb blog a qui pugui encajar una foto d'una tia en calcetes, proposo dos noms més a la llista, a qui segur agradarà la foto i que tenen molta feminitat:

6. El Pablo, que també és un blogaire del grup però que darrerament no brilla gaire per la seva continuïtat

7. El Joan, que només fa que penjar cançons i ja n'hi ha prou hombre, fes el favor d'escriure algo de tu, que ara com has tornat de viatge, res de res!

La tercera i última cosa a fer és explicar 7 coses rares o estranyes sobre mi (i aquí us esteu fregant les mans, ganàpies):

1. Oloro totes les coses. A vegades és més o menys explícit, però quan tinc una cosa nova entre mans l'ensumo. Especialment coses de paper (llibres, llibretes...).

2. No m'agrada fer soroll, ni sentir el soroll dels altres quan mengen (tipus deglució). M'exaspera bastant. Crec que a alguns països ho passaria realment malament, a taula...

3. L'hora de dinar és sagrada. Si no us agafo el telèfon al migdia és perquè estic menjant.

4. Tinc un sentit extrem per la humitat de la roba: si despenjo la roba de l'estenedor i està mínimament humida,amb aquell frescor d'estar a fora típic, no la dono per assecada. La meva frase és "està moll" (on moll no vol dir xorrejant d'aigua, que és el que vol dir literalment, sinó amb aquest toc d'humitat).

5. Quan dormo sola a l'hivern, dormo amb mitjons gruixuts.

6. M'agrada fer llistes de les coses que he de fer. Ja sigui el que cal que m'endugui de viatge a la motxilla, com el que em toca fer al proper mes. M'agrada menys que a l'Eva, però.

7. Quan vaig a comprar al super i he de posar les coses a la bossa, les endreço de tal manera que em quedin el més ben estructurades possibles, perquè hi càpiguen més coses, no s'aixafin les més toves, etc.

I ara afegeixo un quart punt, que està fora del joc: com que he anomenat a tota la comunitat blogaire dels amics, doncs si no podeu fer extens el premi a altre gent com a mínim responeu l'enquesta de les 7 coses rares sobre vosaltres, encara que sigui com a comentari d'aquest post.

Tu, que en tens 18

A una tenda de bosses:

Botiguer: Aquesta bossa està molt bé.

Elena: (se la mira i remira)

Botiguer, forjant la compra: A més tant l'han vingut a comprar senyores grans, de 50 anys, que com és menuda se l'enduen per comprar, com nenes de 12 o 14 anys, o noies de 18, com tu.

Elena: (fa que no amb el dit) no, en tinc uns quants més...

Botiguer, patint per la transacció: No? Doncs et conserves molt bé.

Fa molts anys que no en tinc 18. Em fa patir una mica tenir la mateixa cara que quan tenia 18. Perquè, desenganyem-nos, gràcies a déu, tots canviem molt.

Si fos el primer cop que m'ho diuen...

Coses que objectivament no cal tenir en compte en fer el currículum

Per sort o per desgràcia, una d'aquestes coses que no he compartit en aquesta absència bloguística són qüestions de feina.
Una cosa que he estat fent és obrir convocatòries de feina a portals d'internet, i ocupar-me de gestionar els currículms rebuts.
No és que jo en sàpiga de recursos humans, i el que diré ara ho dic amb humilitat, però després de treballar amb vora 250 currículums he extret algunes conclusions sobre coses que indirectament embruteixen una candidatura a treballar.

En general hi ha una cosa que passa recurrentment: utilitzar les majúscules i minúscules indistintament. Noms propis en minúscula, cognoms en majúscula... de totes les varietats.

Sobre les fotos:

Hi ha gent que adjunta una foto al seu currículum vitae, per tal d'acabar de mostrar qui és que s'està presentant. Personalment no ho he fet mai, però no em sembla tampoc mala idea. Ara bé, algunes fotos valdria la pena no afegir-les, per exemple:

- la foto (de cos sencer) que et vas fer a la carretera que va a Andorra, de les vacances de l'estiu passat, amb la vall verda de fons

- la foto (mig cos) de les teves vacances a la Cerdanya

- la foto del casament de la teva filla, amb el vestit de gasa gris i les parpelles ben carregades de color lila

- una foto on hi surts amb els ulls tancats

- una foto de quan tenies 21 anys (i en comptes 35, que ho diu al teu currículum)

- una foto de quan tenies 21 anys (i ara en comptes 35, que ho diu al teu currículum) i eres de la "movida madrileña"

Sobre els noms del document, el currículum:

- Anomenar a l'arxiu "Curriculum_vitae" a seques, sense especificar de qui és. Pensar que un mateix serà l'únic candidat a l'oferta, és força ingenu.

- Anomenar a l'arxiu "Curriculum_elena". És l'evolució de l'anterior, però és una mica estrany pensar que seràs la única Elena entre 250 candidats. Posar el cognom, és gratis.

- Anomenar a l'arxiu "Curriculum" i tot seguit alguna d'aquestes opcions:
"BUENO"
"OK"
"actualizado"
" a 22-9"
"2009"
"moderno" (sí, estariem parlant de la plantilla del word)
"contable" (d'acord amb la oferta, que és de comptable)
"con foto"
"adjuntar"
"nuevo"
"normal"
"modelo"
"completo"
"castellano"

O combinar-les al gust.

- Anomenar a l'arxiu "Copia_2_de_cv"

- Anomenar a l'arxiu "datos personales de (el nom)"

- Anomenar a l'arxiu "Curriculum_elena_rectificado_por_ines"


Sobre els correus electrònics:

Contra el que hom pugui pensar, tenir un correu electrònic també és de franc.
A evitar:

- Anomenar el teu correu-e amb el teu nom i/o alguna d'aquestes opcions:
"peque"
"yomisma"
"mini"

- Anomenar el teu correu-e amb el teu diminitiu:
Bea, Conchi, Vane, Patri...

Poc que és molt

Com que fa temps que no escric al blog, faré un exercici de recuperació de baix esforç.
Qui sap si amb el temps, se'n fa una llista, de coses que són poc però són molt:

- Una bona dosi de "batallitas" durant un sopar, que fan pixar de riure