Peli vista: Odette Toulemonde

Dilluns vam anar al Renoir amb l'Anna per veure Odette, una comedia sobre la felicidad.

Tot just feia un parell de dies havia vist el pugrama del Jaume Figueres un petit report sobre la peli, i com el director Eric-Emmanuel Schmitt en parlava, presentant a Odette com a una possible Amélie de gran.
Lluny de creure-m'ho i molt menys esperar-m'ho, vaig veure la pel·lícula. Últimament estic molt crítica amb el cinema, i val a dir que vaig estar a punt de donar-li l'aprovat. Però no, al final no va ser així.

El que no em va quallar és presentar una peli realista que vol transmetre una forma de ser, la positivitat de les coses, i que vol escapar-se de la gargamella de la quotidianitat amb la fantasia extreta d'un guió fantasiós, és a dir que no te'l creus de cap manera. Tot i que els personatges estan molt ben presentats d'un bon principi, l'excés de sucre afegit fa desmerèixer aquest missatge constant, al meu parer.

D'altra banda, la fantasia del guió va agafada de la mà de la fantasia "visual" un pèl minsa i limitada pel meu gust del que hauria pogut ser (potser, amb el record d'Amélie al cap), que només cal veure el cartell per veure que la protagonista levita quan és feliç. Doncs d'aquest tipus, altres exemples comptats.

No obstant, deia que gairebé l'aprovo; la dosi de realisme (necessari) subministrada gairebé al final, no va sorgir efecte, quan va arribar l'últim atac de pastisseria.

Els frangments de música de Joséphine Baker, boníssims.

La frase: "els nostres camins es creuaran però no es trobaran mai".

Amb tot, jo sóc una mica massa exigent, així que potser si la veieu vosaltres us agradarà més!