Vaig arribar el dissabte al matí a el Prat, tenint la oportunitat de comprovar en primera persona el caos portuari del país. Penso que pel cap baix hi havia 500 persones al hall d'aduanes, quan vam arribar. Un avió de la companyia Delta acabava d'aterrar des de l'altra banda del xarco. Suposo que això, conjuminat amb altres fets que he conegut un cop aquí que passen a l'aeroport, fes un tap a l'accés europeu.
Des d'aquell dissabte al matí han passat un munt de coses. Ja se sap, les coses que deixes en stand by quan vas, t'arriben com una ràfega gegant i segons com, inesperada, a la tornada. Ara no parlaré dels maldecaps, perquè no és el lloc ni el moment, i a més la meva voluntat vol referir-se a un mateix pensament que he tingut reiteradament en els darrers tres dies, amb interlocutors diferents.
Dissabte 11, platja del Masnou o cap a on anem?
La platja del Masnou no té res a pintar amb la platja d'Assilah; l'aigüa és bruta i l'arena sobrepoblada. Semblarà irònic, a més a més, però aquí hi fa una calor tremenda. No obstant, el primer dia que arribo, amb el Victor decidim anar a dinar a la platja.
Posem-nos en context històric molt ràpidament i de manera genèrica: fa 30 anys (o 30 anys i escaig) la nostra societat vivia un temps de convulsió constant, degut a una dictadura i la repressió que en suposava, i en reacció a aquest fet, la ciutadanía va haver-se-les d'empescar per tirar endavant amb la cultura d'un poble. Per dir-ho d'una manera superficial, hi havia un què concret contra qui o què lluitar, o bé uns objectius suficientment necessaris (que potser no necessàriament suficients) per tal que la societat s'organitzés i lluités de manera més o menys organitzada, de manera més o menys estructurada. Però amb la democratització i més enllà, amb els passos de gegant que han comportat la integració global, sembla que la petja pacificadora d'aquella època convulsa s'ha fet pròpia del nostre tarannà social. Qui reacciona, avui en dia? Qui es sent convuls? Quins són els objectius necessaris que cal plantejar-se, els mínims, els màxims als que volem arribar? Qui és el dolent contra el qui hem de lluitar? Com s'encaixen totes aquestes possibles preguntes que hom es pot fer dins la pròpia petita vida de formiga, en la gran societat de consum? Primer toc d'alerta.
Dimarts 14 Barcelona o el canvi està en nosaltres
En tinc la ferma convicció, no només pel que he parlat aquests dos últims dies, sinò també pel que porto pensant ja fa un temps. El problema som nosaltres mateixos; ja no val a buscar enemics més enllà de la nostra pell, i fer-ho seria de covards. Sona una mica a Hobbes (l'home és un llop per a l'home), però la proposició que en sorgeixi ha de ser constructiva. Quin gran repte, canviar-nos per poder millorar col·lectivament! No hi pot haver res més complicat ni més gratificant, si ho assolim.
Al vespre anem al cine i fem sessió doble. Ja comentaré les pel·lícules. La segona, és simplement magnífica, Ratatouille. Com si hagués de ser aquell el moment i no cap altre, el punt i final del que he anat discernint en les últimes hores, apareix davant dels meus nassos d'una manera clarificadora i simple: el canvi està en nosaltres (diu la rata).
Cal tenir fe, i paciència. I sobretot, no oblidar en cap dels passos quin és l'objectiu.
La primera foto és del dia 1 d'agost. Així surt el sol a Assilah.
Dissabte 11, platja del Masnou o cap a on anem?
La platja del Masnou no té res a pintar amb la platja d'Assilah; l'aigüa és bruta i l'arena sobrepoblada. Semblarà irònic, a més a més, però aquí hi fa una calor tremenda. No obstant, el primer dia que arribo, amb el Victor decidim anar a dinar a la platja.
Posem-nos en context històric molt ràpidament i de manera genèrica: fa 30 anys (o 30 anys i escaig) la nostra societat vivia un temps de convulsió constant, degut a una dictadura i la repressió que en suposava, i en reacció a aquest fet, la ciutadanía va haver-se-les d'empescar per tirar endavant amb la cultura d'un poble. Per dir-ho d'una manera superficial, hi havia un què concret contra qui o què lluitar, o bé uns objectius suficientment necessaris (que potser no necessàriament suficients) per tal que la societat s'organitzés i lluités de manera més o menys organitzada, de manera més o menys estructurada. Però amb la democratització i més enllà, amb els passos de gegant que han comportat la integració global, sembla que la petja pacificadora d'aquella època convulsa s'ha fet pròpia del nostre tarannà social. Qui reacciona, avui en dia? Qui es sent convuls? Quins són els objectius necessaris que cal plantejar-se, els mínims, els màxims als que volem arribar? Qui és el dolent contra el qui hem de lluitar? Com s'encaixen totes aquestes possibles preguntes que hom es pot fer dins la pròpia petita vida de formiga, en la gran societat de consum? Primer toc d'alerta.
Diumenge 12, Hostalric o rara avis
Després de fer classe al curs de monitors, el Pablo i jo baixem en tren per tornar a reprendre la conversa que el dia anterior havia encetat. No la començo jo: sembla ser que l'estiu desperta la ment del lletarg incansable de l'enrenou del "curs".
Pitjor que el present que estem vivint com a societat, és el llegat que estem deixant per als qui vinguin després. En quin moment vam decidir que viuriem en la felicitat de la inòpia per sempre més? Jo, no recordo haver signat res. Està clar que no és un "ara" i un "després" d'un punt en el temps; estem immersos en el procés, o més ben dit restem immersos en el procés. El procés d'idiotizació. La massa crítica estarà esdevenint la massa corpòria? Podem posar noms i cognoms a aquells qui van contracorrent, o ja no dic tant, volen a un pam de l'esbart de vol? Tant pocs n'hi ha que donen un parell de voltes més als fets?
Aquest simple fet, ja ens hauria d'espantar. Que ens comptem amb els dits de les mans, els uns als altres, aus estranyes. Segon toc d'alerta.
Després de fer classe al curs de monitors, el Pablo i jo baixem en tren per tornar a reprendre la conversa que el dia anterior havia encetat. No la començo jo: sembla ser que l'estiu desperta la ment del lletarg incansable de l'enrenou del "curs".
Pitjor que el present que estem vivint com a societat, és el llegat que estem deixant per als qui vinguin després. En quin moment vam decidir que viuriem en la felicitat de la inòpia per sempre més? Jo, no recordo haver signat res. Està clar que no és un "ara" i un "després" d'un punt en el temps; estem immersos en el procés, o més ben dit restem immersos en el procés. El procés d'idiotizació. La massa crítica estarà esdevenint la massa corpòria? Podem posar noms i cognoms a aquells qui van contracorrent, o ja no dic tant, volen a un pam de l'esbart de vol? Tant pocs n'hi ha que donen un parell de voltes més als fets?
Aquest simple fet, ja ens hauria d'espantar. Que ens comptem amb els dits de les mans, els uns als altres, aus estranyes. Segon toc d'alerta.
Dimarts 14 Barcelona o el canvi està en nosaltres
En tinc la ferma convicció, no només pel que he parlat aquests dos últims dies, sinò també pel que porto pensant ja fa un temps. El problema som nosaltres mateixos; ja no val a buscar enemics més enllà de la nostra pell, i fer-ho seria de covards. Sona una mica a Hobbes (l'home és un llop per a l'home), però la proposició que en sorgeixi ha de ser constructiva. Quin gran repte, canviar-nos per poder millorar col·lectivament! No hi pot haver res més complicat ni més gratificant, si ho assolim.
Al vespre anem al cine i fem sessió doble. Ja comentaré les pel·lícules. La segona, és simplement magnífica, Ratatouille. Com si hagués de ser aquell el moment i no cap altre, el punt i final del que he anat discernint en les últimes hores, apareix davant dels meus nassos d'una manera clarificadora i simple: el canvi està en nosaltres (diu la rata).
Cal tenir fe, i paciència. I sobretot, no oblidar en cap dels passos quin és l'objectiu.
La primera foto és del dia 1 d'agost. Així surt el sol a Assilah.
1 comentari:
benvinguda al món real, que et pensaves que tot era el parais
Barcelona sempre serà Barcelona
bruta caótica però nostre
petonets i que et sigui lleu la tornada a la feina quotidiana
Publica un comentari a l'entrada