5.2.08

Dosificació II o el meu nom al messenger

Sóc com una adolescent irremeiable.

Quan em concentro em brollen projectes (individuals o col·lectius) pel cap, i per tant, no em concentro.
No me'n recordo de tornar els llibres a la biblioteca. Uf, ai, vés, les cares de les bibliotecàries són per gravar-les. Multa. Mereixo els càstigs, i no m'ho sé manegar com cal perquè no arribin.
Després d'uns quants anys he aconseguit trobar-li un sentit propi a fer-se el llit, i a fregar els plats immediatament després de dinar. Aquestes dues accions específicament em fan preguntar-me si m'estaré fent vella o només gran.
No utilitzo el telèfon per fer les trucades per a qui va ser designat: familiars i amics. I no obstant, arriba la factura. Darrerament he après a beneïr a la mare amb missatges i trucades al migdia, deu estar al·lucinant.

Sóc egocèntrica fins a la medul·la: tinc un blog, participo en un de col·lectiu, sobrevisc a un de dos, intento gestionar un amb molts contribuents. Tinc fotolog, i com no tinc nassos a posar les autofotos que ens fem, penjo els llocs on he estat (o altrament dit, aquelles fotos que són tan avorrides de mirar, quan fas un passi). Tinc facebook i encara no sé per què. I el pitjor és que sense saber què és, l'utilitzo.
Explico qui sóc pel que faig o he deixat de fer o vull fer. A vegades me n'oblido que sóc una motxil·la que no porta de tot, però sí de molt, que afegir està bé però el darrer que has fet, tingut, desitjat o treballat no és el que et fa, únicament.
M'explico fatal. La meva clarividència ocasional es perd quan passa del pensament a la paraula.

Tinc nom al messenger, i a més miro el youtube.

I tot plegat per anar a petar a la explicació del meu nom al messenger, perquè és el que té afegir gent nova, que de tant en tant et pregunten per què carai et poses una frase.

"Let's never come here again because it will never be as much fun"

És una frase d'una peli. Mireu-la i ja m'ho direu, jo crec que la resumeix molt bé.
Als qui ja l'heu vist, i repeteixo, només als qui l'hagueu vist, podeu veure això:



Gràcies, Sofia.

Visca Google.

4 comentaris:

pablo ha dit...

entranyable escrit...per a tant minsa explicació!

m'identifico en gran part del que exposes, però sobretot en el tema del telèfon...familiars i amics que no truques...però la factura sempre és alta!

i res...gran cançó d'en Drexler. En uns anys hem de visitar el Cabo Polonio!


sort als exàmens i ara si, fins demà!

Jobove - Reus ha dit...

a vegades el telf. truca sol, és un misteri

petons

Anna ha dit...

uouououoooo!!

S'ha desvetllat el secret!! És molt bonica aquesta peli!! És fantàstica!!

És cert que el món dels Blogs crea addicció eh??

Tot i així el google continua sent el millor del món;)

L. ha dit...

Hola! Veig que després dels anys no has perdut la teva essència! jejeje! (sí, és bo això que t'he dit!)
Res, que et saludo (ja veig que no podem parlar des de la igualtat, estem 1 bloc contra 300) però que ja formo part d'aquesta comunitat tan intrigant, pq tindrem necessitat de comunicar-nos a través de la màquina?
Ah! que sóc la Lorena!