No vull semblar nyonya però sovint ho sóc. No sé per què em passa exactament, però em passa. Tinc una proximitat perillosa al rebombori general.
Aquest cap de setmana vaig anar de campaments com a antiga i amiga del meu agrupament. L'any passat encara formava part directa de l'agrupament, com a cap, i no vaig poder anar de campaments ni de setmana santa ni d'estiu per qüestions vàries. Així que, secretament crec que hi tenia un cert sentiment expectat dipositat en aquest parell de dies.
Finalment vaig allargar fins dilluns (coses que permeten una feina voluble). Per tant, el comput global són 3 dies. Tres dies des d'un nou punt de vista, el de la intendència, el de copilotar la furgo (bé, o com a mínim, fer unes rises a la furgo). De fer allò que quan era cap d'una unitat volia tant: saber què tal estaven els altres, fer petites incursions als seus campaments per veure als nens, atxutxar-los i tornar tranquil·lament a la meva fenya.
Uns dies de relax - i de menjar... - i d'anar fent. De ser apagafocs, de fer de personatge, d'"ambientar" un campament, de fer vetlla, de fer petons a les tendes abans d'anar a dormir, d'acomiadar-los abans de marxar de raid, de redirigir - atzarosament - als qui havien perdut la orientació.
De tornar a trobar-se amb els qui sempre hi havien estat, de trobar els qui encara no havien arribat.
Resumint: moltes coses.
Com sóc nyonya, abans de marxar de vacances a París, encara tinc un record intens del que es podria haver viscut amb normalitat: una desconnexió bonica i necessària. Com que sóc nyonya, de tant en tant no em dic a mi mateixa quantes ganes tinc de fer segons què, i deixo que el què em trobi a mig fer.
Com que sóc nyonya, aprofito el post número 100 d'Enlloc per celebrar aquesta intensitat retrobada, ja sigui en forma d'enyor, ja sigui en forma de felicitat.
À bientôt!
boomp3.com
Aquest cap de setmana vaig anar de campaments com a antiga i amiga del meu agrupament. L'any passat encara formava part directa de l'agrupament, com a cap, i no vaig poder anar de campaments ni de setmana santa ni d'estiu per qüestions vàries. Així que, secretament crec que hi tenia un cert sentiment expectat dipositat en aquest parell de dies.
Finalment vaig allargar fins dilluns (coses que permeten una feina voluble). Per tant, el comput global són 3 dies. Tres dies des d'un nou punt de vista, el de la intendència, el de copilotar la furgo (bé, o com a mínim, fer unes rises a la furgo). De fer allò que quan era cap d'una unitat volia tant: saber què tal estaven els altres, fer petites incursions als seus campaments per veure als nens, atxutxar-los i tornar tranquil·lament a la meva fenya.
Uns dies de relax - i de menjar... - i d'anar fent. De ser apagafocs, de fer de personatge, d'"ambientar" un campament, de fer vetlla, de fer petons a les tendes abans d'anar a dormir, d'acomiadar-los abans de marxar de raid, de redirigir - atzarosament - als qui havien perdut la orientació.
De tornar a trobar-se amb els qui sempre hi havien estat, de trobar els qui encara no havien arribat.
Resumint: moltes coses.
Com sóc nyonya, abans de marxar de vacances a París, encara tinc un record intens del que es podria haver viscut amb normalitat: una desconnexió bonica i necessària. Com que sóc nyonya, de tant en tant no em dic a mi mateixa quantes ganes tinc de fer segons què, i deixo que el què em trobi a mig fer.
Com que sóc nyonya, aprofito el post número 100 d'Enlloc per celebrar aquesta intensitat retrobada, ja sigui en forma d'enyor, ja sigui en forma de felicitat.
À bientôt!
boomp3.com
Entrades
3 comentaris:
Si tot això que dius és ser un nyonya....crec que n'hi ha més d'una per aquí!:P
Encara no he viscut mai uns campaments des d'aquesta perspectiva...però tot i així no puc deixar de tenir una mica aquesta sensació! Deu ser cosa del canvi generacional!
un petonet!!
bravo per la cançó de la furgo! ;) (una d'elles, almenys...)
i visca els nyonyes!
Ei!!
No no...seguiré la teva recomanació i tiraré menys de Galeano, que ja ho sé que en sóc una mica addicta!
A veure quan m'escapo a la biblioteca a buscar alguna coseta de la Gioconda Belli!
Jo també et segueixo per aquí... a partir d'ara com a blogger!:P
Publica un comentari a l'entrada