No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.
Joan Fuster
24.10.08
Coses que mai cansen
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
La nit és un privilegi
teixit tot de seda i or
i ara et jugues el teu sostre
per tastar-ne la finor.
I et lleva la pell,
et guanya les bales,
fa ballar les portes,
tot perquè t'hi vegis.
Llavors obren els llavis
finestres de l'amor
i sembla que s'ofeguin,
que diguin per favor.
La nit és déu vist de cara.
Déu! per coses que té la vida, avui estava a punt de penjar aquest poema al blog... de tant en tant hi penso i tens raó, no cansa.
Penjaré una altra cosa!
Records!
Estic mirant el bloc i estic veient que darrerament marxes molt enrera, no? Si la valoració és bona, somriu i segueix caminant.
Relament, avui tinc un "d'aquells" dies.
Bon capde!
estimar és l'aliment de la nostra existència
Publica un comentari a l'entrada