Crònica d'un cap de setmana /2

El vol va aterrar mitja hora abans de l'hora estimada. Havia quedat amb el Joan que em passaria a buscar a l'aeroport a dos de nou amb el cotxe, per fer camí cap als passos de El Pi, a Santa Eulàlia de Riucorb.
Una bona estona després, el cotxe arribava amb abillament: dos entrepans de truita gegants i dues coca-coles.
Pel desviament cap al poble ens vam beure les cocacoles, amb les finestres obertes això sí, perquè els vidres s'entelaven. Estàvem a uns 6 o 8 graus; quan pensava que el fred intens de Brussel·les no tornaria em vaig trobar inevitablement en la mateixa situació.
Vam arribar a la casa i estava gelada, però contenta: tal i com havíem predit, tot i arribar més tard de les deu de la nit (l'hora en la que suposadament començaven els passos), encara s'estaven coent a l'habitació de caps 4 coses, i els més petits acabaven de recollir el menjador del recent sopar.
De la maleta que m'acompanyava des del dia anterior vaig fer-ne emergir en la foscor el foulard tricolor. Ja hi erem.

Mentre les unitats anaven entrant a la sala de passos, nosaltres sopàvem l'entrepà i saludàvem a cadascun dels qui passava: amb més o menys encert també vam fer 4 fotos amb les càmeres dels caps. No obstant, encara no me n'han passat cap així que no puc il·lustrar aquesta part del cap de setmana.

El que va passar a aquella sala és màgia, i per això no l'explicaré. Com tots i cadascun dels cops, sensacions estranyes i fantàstiques em recorrien la ment: veure com part dels meus follets ja són pioners.
El Joan i jo vam assolir el nostre objectiu: acollir els nous membres de la unitat d'antics i amics, i fer palès als nens i nenes, als i les caps de les unitats que un cop has marxat, sempre ets al cau.

Després de fer petons i pessigolles infinites de bona nit als follets, de ser part de la vetlla de pioners, de passar de puntetes per la reunió de caps amb uns bombons a la mà, de fer una vetlla d'antics fins a altes hores de la matinada... va arribar el diumenge i, tot i que ja havia fet molts quilòmetres encara quedava molt camí per recórrer.

Vora les 7 del matí uns sorolls m'arribaven de l'altra banda de la porta de l'habitació de caps, el llit on m'havia tocat dormir n'era just al costat. Em vaig aixecar i calçant-me els mitjons vaig obrir la porta: tres follets planejaven en veu baixa (aquella veu baixa que acaba essent més sonora que un to de veu normal) com sortir a fora de la casa, mentre encara es lligaven les botes. La conversa va ser del surrealisme exquisit i únic que desprenen els follets: "Volem anar a fora per veure si fa fred". Només se'm va acudir preguntar-los quan és que ells s'han de llevar, "quan ens venen a despertar els caps" i d'aquesta manera ells mateixos es van enviar de nou a la seva habitació.
Malgrat tot, ens vam permetre fer el ronso al llit una mica més enllà de quarts de 9, perquè alguna cosa bona sí que ha de tenir no haver de llevar els nens a les 8 quan ja no et toca!

A quarts d'onze la mare del Manu arribava amb el cotxe per acollir-me esporàdicament al vehicle i portar-me fins a la nova destinació: Tarragona, concurs de castells.
Feia tant de temps que volia anar-hi i no havia tingut l'oportunitat, que aquest any era sí o sí. Des de Brussel·les o des de Vic, calia arribar a Tarragona.
Vam arribar al voltant de les 12, el Manu vestit de casteller i essent conscient que en un moment o altre es prepararia el 3 de 9 amb folre de la seva colla, Sants.
En arribar a la plaça de braus, vam veure per la primera entrada que ens vam trobar les camises grises començant a moure's preparant el castell. El Manu estava molt nerviós i jo, per descomptat, no tenia entrada. Després de remugar nerviosament amb els encarregats de la porta que ens donava accés directe a Sants perquè ens deixés passar, vam fer via cap a l'entrada general.
Ell va passar corrents i jo, al darrere. Amb un breu "ve amb mi" i "vaig amb Sants" simultani vam passar tots dos corrents com uns bojos, per davant de la noia que gestionava la cua que hi havia a l'entrada. Vaig perdre'l de vista i en aquell moment vaig trobar altres companys que eren a la plaça. Just a temps per veure carregar el 3 de 9 de Sants. Quan l'enxaneta va fer l'aleta se'm van humitejar els ulls, va ser espectacular.

















La plaça era a vessar i preciosa alhora, i després d'uns quants canvis de lloc vam trobar un espai que estava força bé per veure, tot i que no era el més còmode. Durant el que va quedar de jornada vaig aprendre força coses (estava asseguda al costat d'un apassionat dels castells, i de la Vella de Valls), i em van quedar ganes de veure'n més.

Sortíem de la plaça vora les 4 de la tarda i vam anar a Torredembarra a fer un mos, tot i la meva oposició, al pitjor lloc per menjar a Torredembarra: a la terrassa del bar Cal Tià. Però no eren hores per triar gaire i vaig acatar la decisió.

Vora les 7 de la tarda arribàvem a Barcelona, i encara em faltava un pas previ per arribar a casa: recollir la maleta que m'havia acompanyat per aquest periple, que s'havia quedat al maleter del cotxe de la mare del Manu. Així que l'Anna em va acompanyar fins allà.
Allà la vam fer petar una estona. Hi ha vincles amb els pares del cau que, malgrat passin els anys, et reconforten un cop i un altre. Ara sí, la Rosa i el Juli, i no "els pares del Manu" ens preguntaven què n'era de les nostres vides, com seguíem vinculades a l'associació, què en pensàvem de l'agrupament... i alhora, ens van farcir les oïdes de flors valorant la tasca que estem duent a terme. La cirera inesperada de diumenge, d'un viatge de tres dies.