És comprensible no poder posar-se en el lloc d'algú com Malalai Joya.
És una qüestió de vergonya aliena comparar les situacions i el context que hom que llegeixi aquest blog viu, i les que es viuen a Afganistan. És insondable entendre algunes situacions a Afganistan.
L'any passat, va acusar a parlamentaris del ple del que ella en forma part de "senyors de la guerra" i de ser darrera de la mort de 60.000 afganesos. El ple va respondre escridassant-la i llançant-li objectes. Va ser expulsada del parlament.
Aquestes paraules són la resposta al sentir dels "senyors de la guerra":
Fa un parell de dies era a Barcelona, us recomano que llegiu aquesta breu entrevista a el Periodico. És esgarrifant conèixer la necessitat que la fa viure en el seu taüt de tela.
Em fa pensar que les situacions no són comparables però les voluntats sí que ho han de ser.
És una qüestió de vergonya aliena comparar les situacions i el context que hom que llegeixi aquest blog viu, i les que es viuen a Afganistan. És insondable entendre algunes situacions a Afganistan.
L'any passat, va acusar a parlamentaris del ple del que ella en forma part de "senyors de la guerra" i de ser darrera de la mort de 60.000 afganesos. El ple va respondre escridassant-la i llançant-li objectes. Va ser expulsada del parlament.
Aquestes paraules són la resposta al sentir dels "senyors de la guerra":
"Never again will I whisper in the shadows of intimidation. I am but a symbol of my people's struggle and a servant to their cause. And if I were to be killed for what I believe in, then let my blood be the beacon for emancipation and my words a revolutionary paradigm for generations to come."Mai més murmuraré en les ombres de l'intimidació. No sóc més que un símbol de la lluita del meu poble i un servei a la seva causa. I si m'haguessin d'assassinar pel que crec, llavors deixo que la meva sang sigui el far per l'emancipació i les meves paraules un paradigma revolucionari per a les properes generacions
Fa un parell de dies era a Barcelona, us recomano que llegiu aquesta breu entrevista a el Periodico. És esgarrifant conèixer la necessitat que la fa viure en el seu taüt de tela.
Em fa pensar que les situacions no són comparables però les voluntats sí que ho han de ser.
Entrades
2 comentaris:
Són d'aquelles notícies que et fan estremir, i d'aquelles persones que et fan creure que canviar el món és possible.
Què crack i què heavy la seva situació... és cert que no ens podem posar en el seu lloc, però pot ser un exemple per a tots nosaltres.
son persones com ella les que posen al dit de la llaga, malgrat tot els homes no aprenem mai
Publica un comentari a l'entrada