Llibre llegit: Relacions particulars

L'últim llibre de Josep Marià Espinàs em va ser cedit a la costa eslovena, acabat en un insomni volgut barceloní i retornat a les mans que me'l van traspassar a terres alcarrassines. Ja fa temps que el vaig llegir, i volia escriure'n quatre paraules.

No havia llegit a l'Espinàs. Potser algún cop, una columna seva al diari. Però no el seguia amb atenció.

Crec que no hi ha lector que llegeixi Relacions Particulars (no sé pas si per extensió, el seu autor; no m'atreveixo a dir-ho perquè no el conec prou) i no pensi, després d'haver fullejat un feix de pàgines, en la manera com escriu i descriu cada persona, cada event: aquesta lleugera displicència en els mots, en general aquest sentit desmenjat del que transmet. El que, quan he seguit llegint fins a l'última pàgina, ha resultat ser l'encandilament que et fa fitar els capítols d'aquest llibre d'una manera entranyable i apassionada alhora.

Del contingut només puc dir que ha estat fantàstic llegir sobre Cela, Espriu, Delibes, Foix, Pla i Segarra des d'aquesta perspectiva tan vivencial.

Cal dir que de cites n'hi ha un munt, d'aquelles que les deixa caure i tu penses "carai, no hi puc estar més d'acord". Una de les que em van atrapar, fins i tot la hi vaig llegir a algú, l'he trobat parafrasejada a un altre blog. Es troba dins el capítol a Foix:

Qui sap si el nostre país té un problema general d'asincronia: no fer les coses que s'han de fer en el moment que s'han de fer. Mandregem quan hauríem de treballar, escridassem quan hauríem de reflexionar, som primmirats quan caldria ser decidits... i massa sovint aarribem a veure les coses clares, però quan ja és tard.

Peli vista: una casa en el fin del mundo

Per celebrar que la tendència d'exàmens va a la baixa, avui al vespre he vist una peli a casa (comprada per internet, ja ens entenem).

Després d'una tria de peli aleatòria, d'uns quants problemes tècnics, i unes quantes trucadetes interrompents, he pogut veure A home at the End of the World, o el que és el mateix una casa en el fin del mundo com ja he dit al títol del post. Per fomentar l'ús de la llengua al cinema, a la pantalla em refereixo, direm que en català seria una casa a la fi del món. Però de moment a internet, no les he vist venudes doblades al català, ni tampoc amb subtítols catalans. Bé, i ja n'hi ha prou del tema lingüístic que tampoc és el que ens ocupa i no n'hi ha com per fer-ne tantes conyetes.

Després de veure-la he de dir que m'ha satisfet gustosament. Això es diu ben ràpid i fàcil, però és que jo sóc bastant perepunyetes amb el cinema en general: sempre li trobo un queee... que no em fa el pes, a una i altre peli. Un exemple ben comprensible són les pelis tipus crítica social, sortides del forn hollywoodiense. Per posar un exemple qualsevol, a veureee... Diamante de sangre. Per fer-ho fàcil i resumit direm que em treuen de polleguera. Els qui l'hagueu vist ja m'ho direu, si en faig un gra massa, pel que fa al seu treball de crítica social (alucina vecina! que l'han valorat amb un 8 els votants de l'Internet Movie Data Base!... clar que, no pensem gaire en qui és que vota a aquesta web).

Tot molt interessant, però tornem a la peli que he vist (que en francès seria algo així com une maison à la fin de le monde, oi?). Deia que m'ha satisfet molt. D'acord que les zero expectatives hi han fet molt, perquè no en tenia ni idea de quina peli era (i ara hi haurà qui es posi les mans al cap i digui coooom? no coneixes el guió del mateix autor, premi pulitzer, de "les horeees"? doncs no, mira tu, i què feliç vivia!), però he de remarcar que m'ha agradat moltíssim la interpretació dels actors. És espectacular: la comunicació que es genera amb les mirades, els gestos i formes de parlar propis d'uns i altres, l'entonació dels diàlegs (visca la v.o.s., és clar!)... crec que dóna una brillantor a la peli que és la que et fa pensar, un cop s'acaba la peli, que és molt entranyable.

El tema que s'hi tracta no hi entro gaire, perquè a mi no m'ha cridat massa la atenció. Per als qui no volen entrar més a fons en el tema i l'argument, em limitaré a citar la frase de la portada de la peli "family can be whatever you want it to be". Sí, que la família pot ser tot allò que tu vulguis que sigui.
De fet hi havia moments que em recordava al llibre de l'Antonio Gala La regla de tres (a veure aquest premi pulitzer d'on es treu les idees...). Al tanto que no estic comparant pas aquest tros de llibre del Gala amb aquesta peli, eh! Bé, no comparéssim mai un llibre amb una peli, que després surten coses com El Codigo Da Vinci, que el llibre et pot o no agradar, però és que la peli no la traga ningú!, i ja l'hem feta bona.
Ah, perquè aprecieu la bellesa del llibre, penseu que és inversament proporcional a la seva portada, que he buscat expressament per internet perquè veiéssiu el grau de fé que tinc en Gala per agafar aquest llibre, amb els meus 20 anys que tenia a lo més, i llegir-me'l (té delito, oi, la portada?).

Bé, que si no us he convençut encara perquè us rumieu si veure-la, penseu que el Colin Farrell, el protagonista de la peli us farà sentir en ple Camp Nou ja que és un barrejam de Víctor Valdés i Deco. Aquí queda dit!






No hi ha ni una foto del Valdés guapo a internet... al tanto amb el Deco, carai!

Coses que es troben per internet

Aquesta web la vaig trobar fa temps, com sempre, saltant d'enllaç a enllaç.

www.loliplanet.com

Em va fer flipar en coloraines: una parella de barcelonins que va decidir marxar de viaje durant un any i mig, ni més ni menys, viatjant per una vintena de països. Una experiència brutal!

La web a més, m'ha semblat super xula: el disseny i els continguts. Hi ha el blog, l'arxiu de fotos (as-pac-ta-cu-laaaars...), un mapa de ruta...

Una enveja sana. Un projecte a llarg termini? ai no sé, qui ho sap!...

Sant Joan de cuinar

Aquest any he fet coca. Ja feia un parell d'anys que no en feia, però com deia fa uns dies quan més feina tinc és quan em venen més ganes de fer altres coses .

Vaig fer una cerca per internet, per allò de "a veure si no me'n recordo ben bé com es fa, i encara serà un pastel en comptes d'una coca...". D'aquella cerca, en deixo un resultat molt bo: tot un seguit de blogs gastronòmics (al tanto, s'afegeix un nou tipus de blog que desconeixia), amb un munt de receptes. El que vaig consultar és La cuina de casa, si feu un salt d'enllaç a enllaç en trobareu molts d'altres molt interessants.

Per fi, blogs pràctics!...

Per Sant Joan també vaig fer uns seitons en vinagre (mmmh!) i una truita de bolets i ceba. Estudi profund... i la panxa del revés, perquè porto 3 dies menjant com una golafre!

Bon profit!

Com la pell de la bresquilla

Com la pell de la bresquilla,
que arriba ara per sant Joan
-quan s'acurten les nits-
dóna'm la boca;
em beus des de l'abisme
i a penes pots somriure.

Arran de la ferida
et parle de demà,
i t'explique amb els dits
que sempre em torna
un gran desig de viure't
que a penes puc descriure.

A voltes ets la dida
i a voltes la destral
que veu tots els envits
d'aquesta aposta,
sense que ningú et dicte
com és com has de viure.

Feliu Ventura

El procés per a aprovar exàmens

Val a dir que últimament escric molt. Més del que acostumo a escriure. En la majoria d'ocasions, ho faig al blog.

No, aquest no és el procés per aprovar exàmens. Però la teoria no comprovada científicament, em diu que quan més fenya tens, més ganes tens de fer coses (i en proporció al volum de feina, més diverses i variades són les coses que et venen ganes de fer).

Però és que avui no me'n puc estar, de relatar el procés que he seguit per aprovar el primer dels exàmens d'aquesta convocatòria.

Tot es resumeix en un fet molt simple: la biblioteca està plena. Sempre. A vessar. Previ a la selectivitat, era un farciment d'estudiants: un quart d'hora abans que obríssin les portes, ja era ple de gent amb els apunts a una mà i el boli a l'altra. Els següents dies ha anat millorant, però no pas tant.
Aprovar doncs, depèn de la biblioteca. En el meu cas, rotundament dic que sí: jo sóc d'aquelles que a casa no s'hi pot estar, amb els apunts i els llibres. Hi ha un munt de distraccions amatents a fer-me l'ullet: des de l'ordinador mateix (les notícies, el correu electrònic, blogs...), passant pel fregall i l'escombra (no heu tingut atacs compulsius de neteja mai? jo crec que només en exàmens...), fins al clàssic telèfon. Que no m'hi puc estar, vaja. Així que te'n vas a la biblioteca tooot el matí. Però arriba el migdia i, ai carambas! ara deixaré l'impàs d'anar a casa, dinar i tornar permeti que un càndid cualesquiera es fiqui allà on jo hi tenia el cul fins feia uns minuts?

El trucu de l'almendrucu, el procés per aprovar exàmens és el següent:

1. Te'n vas al super i fas una compra de 5,50€: 1 baguette, 1 paquet de fuet tallat, 2 tomàquets, 1 paquet de cireres.

2. Te'n vas a uns bancs (molt concorreguts, per cert) al carrer, a la vora de la biblioteca

3. Procedeixes a obrir el pà

4. Obres el tomàquet (sí sí, no estem parlant de tallar...)

5. Fereixes la baguette amb el tomàquet (ja ferit de per si, per a què negar-ho...)

6. Es reparteix amb carinyu l'abundància de fuet

I així és com s'aprova un examen: menjant un bocata a 200 metres de la biblio, per estalviar temps.

Val a dir que ens hi vam passar més estona del que ens haviem proposat però, després de tot... les converses de sobretaula també alliberen una mica el cap, que en època de reclusió estudiantil, també ajuda.

Gràcies pels dies de biblios ;)

(Vale, no és tan guai com el repor de l'excursió de l'Eva, però és el més emocionant al que puc fer fotos aquests dies!...)

Bones noves

Jo no sé si és una cosa que va més enllà de la meva quotidianitat, de la gent propera o que conec més o menys. Potser l'arribada de l'estiu és més patent del que jo percebia pels meus porus. És que tot el país està sumit en la proposició de fer augmentar la taxa de natalitat? Potser s'estan oferint incentius fiscals i jo vaig tard en saber-ho.

La gent s'embarassa, tu. Sembla que no passen dos dies, i ja hi ha la notícia de aquells ja estan embarassats! Sí sí, i jo sóc d'aquelles que diuen que és la parella qui s'embarassa (si és que el subjecte del fet són dos i no només un, asclà. Visquin els pares/mares solters, si així ho volen!). La gent, s'embarassa.
Ara faré un aclariment per totes aquelles futures mares lectores (...), i que no se'm prenguin malament aquesta afirmació, sobre el subjecte embarassat: és més clar que l'aigua que elles i només elles són qui pateixen els canvis d'humor, de forma, de necessitats i de tot plegat. Que, després de tot, és només una qui els du a la panxa. Però entenc que quan el subjecte del fet és una parella, són tots dos qui portaran aquella criatura al món.

Portar una criatura al món!... és que es diu ràpid, eh. Proveu-ho, va: portaunacriaturalmón, com qui diu m'haicompratunaplanta o alaneverafalteniogurs. Però no, estem parlant de parir, de reproduir-se, de perpetuar l'espècie. Que això, qui més qui menys ja se'n surt. Però encara més enllà, estem parlant de transmetre idees, actituds, opcions en un altre que no és un mateix: d'educar una persona nova. I això, val a dir que no molts pares s'ho plantegen. O més aviat, veient les fieres que corren, potser la reflexió va durar una mitja de 2 minuts.

Doncs això. Veieu la magnitud del concepte "la gent s'embarassa"? Persones, que ja m'hi trec el barret, que han decidit assumir tot això, tot això i més que jo ara no m'avinc ni a imaginar-m'ho: és aquell buit mental que apareix en intentar visualitzar tots els ets i uts que portarà aquesta condició nova que estan volent. Ja t'hi trobaràs, que diu ma mare (o d'una altra manera, no t'hi vulguis imaginar abans d'hora, que ja veuràs que és més "entretingut" del que et podries haver imaginat) Un dia podriem parlar sobre què vol dir "entretingut", segons ma mare.

A mi em sembla molt lloable, està clar. I amb això últim que he escrit no estic pas dient que la gent que s'embarassa del meu voltant no hagi tingut en compte tot aixòs, eh. Ans al contrari. Estic més que convençuda que són d'aquests que la reflexió els ha durat més de 2 minuts de mitja, molts més, gràcies a déu.

El que en el fons em té una mica esverada és la proximitat del fet: tota aquesta gent que conec, que està al meu voltant, ara tindran fills? Amb tots els ets i uts que jo ara no em puc arribar a imaginar? Tots aquests reptes que els ha de plantejar tenir una persona "nova de trinca" al seu recer?

Es veu que sí, serà que ja els són hores. Doncs felicitats a tots i totes per haver-vos decidit a fer aquest pas! (i felicitats també als qui d'aquí dos dies, m'assabentaré que també s'heu embarassat... que se us veu a venir!)

Jo de mentres, m'ocuparé de la meva responsabilitat vegetal (que ara ja en són dos). El meu germà repeteix de tant en tant, que un no pot tenir un fill fins que no ha set capaç d'ocupar-se d'una planta. I ell ho diu amb convenciment, perquè no ha estat mai capaç de fer-ho sense fer-li passar set. Però bé, farem pràctiques. I si més no, tindrem el menjador colorido.

Paraules, amb totes les lletres

Fa uns dies em va arribar per correu electrònic l'enllaç d'aquest vídeo d'Steve Jobs (el coneixeu? feu una cerca al google)on fa una xerrada a uns recent graduats d'una universitat dels iuesei.

Aquest vídeo m'ha fet frepar.

Estar més o menys d'acord amb qui és aquest home, en quina situació es troba respecte al món, el que representa no ho entro a valorar. Entre d'altres coses, perquè en faria un anàlisi suficientment superficial (per desconeixement, sobretot). El que he valorat substancialment és què hi diu, com ho diu. Com s'expresa i què vol dir.

Avui l'he tornat a escoltar, després dels dies que havien passat des que el vaig rebre i escoltar per primer cop. M'ha fet posar altre cop la piel de gallina, tu!

Que el disfruteu, si és que encara no n'havieu sentit a parlar, per si no l'havieu sentit encara.

Les coses dels dimecres

La paràbola de Ingram

En un conegut text d'economia internacional, James Ingram suggereix aquesta "paràbola": suposem que el bé Y és petroli i el bé X és blat. Al país A un empresari anuncia que ha descobert una tècnica sorprenent, que guarda secretament, per tal de convertir el blat a petroli, que suposa un estalvi important en els costos, de manera que està disposat a vendre el petroli més barat que les empreses nacionals que fins llavors produïen el petroli al país.

Probablement l'empresari serà saludat com un innovador benefactor del país (malgrat que els anteriors productors de petroli veuran els seus negocis abocats al tancament, però tot sigui pel progrés).

Passades unes setmanes, un audaç reporter descobreix la "sorprenent tècnica": l'empresari porta el blat a un mercat internacional on l'intercanvia per petroli produït a un altre país, B.

Altera aquesta revelació la situació econòmica real? Sembla ser que no. Es començarà a distingir entre "els nostres" i "els altres". Començaran a aparèixer els aspectes conflictius del comerç internacional.

Extret de Economía internacional; globalización e integración regional de Joan Tugores. (Versió catalana lliure i pròpia)

Tenir fe

Avui és el típic dia que no caldria escriure. Pel fet indiosincràtic dels dilluns (que certa tira de còmic es preguntava si caldria que existíssin) i per la cua que arrossega la darrera setmana (perquè hi ha setmanes compostes d'una substància pesant i ferragosa que sembla que no s'acabi mai i que, si és suficientment pesada i inevitablement ferragosa, té la bondat de quedar-se uns quants dies més a la vora), i ja que aquesta segona afirmació és prou genèrica hi podriem encabir tots els maldecaps, petits o grans, diversos i derivables dels diversos. Per això, si semblen poques raons, no caldria escriure.

Una setmana d'aquelles de perdre la fe. De dir, ypaqué talment com ho fan més enllà de la franja: d'acabar amb mal de cap, d'hores a la bibliotèca; de no tenir resultats de les hores de bibliotèca, mal de cap a banda; de situacions hiperealistes en les que t'hi trobes quan menys ganes tens de trobar-t'hi pel, diguem-ne, context humà que t'envolta (sí, pels altres); de no explicar-se i de converses que arriben un pèl massa tard, i començo a sospitar que sempre va així la cosa; de reflexions en veu alta que em fan replantejar si la manera de fer les coses és la millor que podria ser, i coronant el pastís del dubte un post al blog per acabar d'estructurar la idea; d'un país que s'enfonsa començant a fer aigües per ses illes fins a empantanegar el cim Jeroni, davant del reialmadrit (sic!). Vergonya aliena, sí.

Que a veure, a aquestes alçades ja se'n pot deduïr que no visc a Zimbawe, així que vergonya m'hauria de fer de queixar-me de segons què, però mai sé definir el límit entre el que em toca i el que em podria estalviar (a l'hora de queixar-me, com a mínim).

Però el cas és que, seguint amb el refranero, no hay mal que cien años dure. I 7 dies tampoc, posats a filar prim. Així que ara que ja ha passat, t'ho mires d'una altra manera. Ho explicaré tal i com em deien a egb que no ho fes mai, fent servir aquells connectors lingüístics tant entranyables:

Què és una setmana dolenta que ja ha passat?

És quan passa una setmana sencera, que se't fa més llarga que quedar-se a Barcelona a l'agost, fins que pengen les notes a internet d'un examen de test. Però al final, les pengen. I van bé. I no sabeu quin alleujament. (una)

El que passa és que hi ha situacions hiperealistes en les que et veus immers per les actituds i accions dels altres, i de fet no m'hauria d'estranyar tant: veient el país ontastem gairebé que crec que és una qüestió d'innatesa. Però és que l'altre tombant de la moneda de pensar que els altres no és comporten del tot com caldria, és que tu tampoc ho fas tot del tot bé en ocasions. (dues)

És perquè totes les èpoques no són bones per parlar de segons què, és ben cert. Que la meva necessitat ho accepti o que com a mínim ho pugui tolerar, ja és més complicat. Seguirem treballant-hi. (tres)

És com que replantejar-se les coses no és dolent, si només si, saps cap a on anirà aquest replantejament. Perquè si no, pot ser que el que hagis pensat no hagi set del tot complert, encertat, discutit, debatut... enriquit. Que li falten un parell de voltes, per millorar la idea. (quatre)

És que no m'hauria de mirar el funbol d'aquesta manera. Però que era una injusticia com una casa de pagès i que es van deixar guanyar pels madriletnyes, està més clar que l'aigo, oi? (Que se'm van sortir les llàgrimes, quina impotència!) (i cinc)

I amb això i un biscotx, fins dilluns vinent (a veure).

Essent educats, canviarem el món?

Fa un parell de dies que se'm planteja aquest dubte. Per contextualitzar, té a veure amb la tasca voluntària que jo com molts d'altres al país i al món duem a terme des de l'escoltisme, però té una acepció molt clara amb la societat tal qual: si eduquem als infants i joves en una sèrie de valors que els faran esdevenir persones més sinceres, responsables amb ells i els altres, crítiques, constructives... haurem canviat el món?

Estem posant per cas que a tots ja ens aniria d'allò més bé que cadascú fes seu els valors de l'escoltisme, perquè ens semblen molt vàlids per a ternir-los com a societat. Com no els plantejaré tots ara, em serveixo d'un text que m'ha fet pensar també en aquest meu dubte:

Estimats escoltes:

Si mai heu vist el conte "Peter Pan", recordareu que el cap dels pirates sempre estava fent el seu discurs de mort perquè temia que li arribes l'hora de la mort i no tingués temps abocar-lo. Això és el que em passa a mi, i per tant, encara que en aquest moment no m'estic pas morint, ho faré un d'aquests dies i voldria dir-vos uns mots de comiat.

Recordeu bé que aquests mots seran els últims que sentireu de mi. He tingut una vida molt feliç, i voldria que també la tinguéssiu cada u de vosaltres.

Jo crec que Déu ens posa en aquest món tan bell per a ser feliços i gaudir de la vida. La felicitat no s'obté pas fent-se ric, ni tan sols reeixint en la carrera, ni satisfent tots els gustos. Un bon pas cap a la felicitat és fer-vos sans i forts mentre sou nois, perquè pugueu ésser útils i, per tant, gaudir de la vida quan sigueu homes.

L'estudi de la natura us demostrarà quantes belleses i meravelles ha posat Déu en el món que gaudiu. Acontenteu-vos amb el que hàgiu aconseguit i feu tot el possible per a conservar-ho. Mireu el cantó bo de les coses, i no pas el dolent.

Però el camí autèntic per a arribar a la felicitat és fent feliç a l'altra gent. Procureu deixar aquest món una mica millor de com l'heu trobat i quan us arribi l'hora de la mort, podreu morir feliços pensant que no heu malgastat el temps sinó que heu fet tot el que heu pogut. Estigueu "Sempre a punt" per a viure feliços, sigueu fidels sempre a la vostra Promesa escolta -àdhuc quan ja no sigueu nois- i Déu us hi ajudarà.

El testament - Robert Baden-Powell (fundador de l'escoltisme)

Deixant de banda la fermesa de la creença en déu, perquè la opció espiritual no deixa de ser això, una opció de cadascú, en aquest text s'hi troba el que és per a mi el rovell de tot plegat: procureu deixar aquest món una mica millor de com l'heu trobat i quan us arribi l'hora de la mort, podreu morir feliços pensant que no heu malgastat el temps sinó que heu fet tot el que heu pogut. I la pregunta és, haver estat educat (educand i/o educador) és haver fet tot allò que s'ha pogut?

Una de les coses que m'agrada del testament, tot i que és molt integrista i tot el que es vulgui, és la referència a la idea essencial, la claredat del pensament: en això de sigueu fidels sempre a la vostra promesa escolta (a allò que hem promès que fariem per a nosaltres i per als altres) crec que cadascú hi ha de trobar una idea pròpia, la seva pròpia lectura d'aquestes paraules.

Jo no vaig fer la promesa escolta, així entesa com a jo davant del meu grup proper d'iguals o com n'hi vulguis dir. Però crec que tot escolta fa una promesa (escolta), encara que sigui cap a ell/a. Diguem-li la forma d'entendre aquest missatge essencial de "deixar el món una mica millor". En el meu cas, aquesta forma d'entendre aquest missatge ha arribat a un punt en què penso que sense l'acció del present no hi haurà acció al futur. És a dir, que crec amb fermesa que la educació és el motor de canvi social en el transcurs del temps cap al futur, però que mentre ens anem educant (nosaltres, a ells... la societat), la realitat no deixa d'existir aclapadorament. I la realitat segueix sent d'aquella manera que no ens acaba de fer el pes.

Per això em pregunto, serà la educació la clau única i essencial d'aquest canvi, o ens cal alhora posar-hi les mans a l'obrador? Jo crec que és una relació indissoluble, i els qui en som conscients de la importància de la llavor que esdevindrà amb la feina a llarg plaç també hem de saber trobar els mitjans per fer feina a curt plaç.

Deixant de banda la reflexió, el testament és un text que m'agrada molt pel seu contingut positiu i l'esperança que hi traspua a través de les paraules.

La pálida

Mis certezas desayunan dudas. Y hay días en que me siento extranjero en Montevideo y en cualquier otra parte. En esos días, días sin sol, noches sin luna, ningún lugar es mi lugar y no consigo reconocerme en nada, ni en nadie. Las palabras no se parecen a lo que nombran y ni siquiera se parecen a su propio sonido. Entonces no estoy donde estoy. Dejo mi cuerpo y me voy, lejos, a ninguna parte, y no quiero estar con nadie, ni siquiera conmigo, y no tengo, ni quiero tener, nombre ninguno: entonces pierdo las ganas de llamarme o ser llamado.

El libro de los abrazos - Eduardo Galeano

El grup de 8

N'hi ha uns que es dediquen a manegar el món, de millor o pitjor manera, i jo aquí pensant en el meu melic.

Vergonya m'hauria de fer.

Quan t'enyores d'agafar-te la mà

Jo tinc una explicació irrefutable per saber què és allò que necessito. És irrefutable pel simple fet que jo m'ho invento sobre la meva pròpia experiència (a veure qui és el guapo que em supera).

Després de molts cops explicant els meus somnis (d'aquells que passen mentre dorms, no d'aquelles coses que vull ser quan sigui gran) a les veïnes, no tinc més que pensar que els hi he de trobar un què al darrere, un significat ben planer. Perquè els meus somnis són de peli de tres hores, i són ben planers: passa això, o no passa. Ara pim, ara pam.

Des de fa uns anyets que no són tant surrealistes com abans, és a dir no parlo amb ocells, ni les platges s'esvaeixen sota els meus peus, ni em trobo a punt de reconèixer una essència de algú/quelcom més elevat enmig d'un blanc nuclear tipus anunci de neutrex. Ara són surrealistes perquè passen coses, que no passen a la realitat. Ara jo tinc una altra cara, ara amb aquesta que no hi parlo mai li explico quelcom íntim, ara surt aquell i m'hi agafo de la mà. Aquell? Però si mai te l'haguéssis fitat amb cap ulls. Sí ja, doncs bé, deu ser que ahir en debia parlar amb algú, que ara m'apareix al somni i anem pel carrer (i fins i tot diria que és vora el passeig Lluís Companys, a Barcelona), i anem amb un altre que el coneixem tant ell com jo. Aquest també surt al teu somni? Mare meva, quin acolliment de gent diversa... Si bé, algun nexe d'enllaç he de tenir, si no de què aniríem pel carrer i passaríem vergonya alhora mentre el nostre conegut entra a una església a cridar que són una secta (ep, que jo no tinc res a dir a favor ni en contra de l'església, en aquest cas) i uns malalts, i nosaltres en buscar un espai d'aire net de la cridòria i la tensió ens n'anem (passeig avall) i de camí al parc de la ciutadella els dits de les mans se'ns agafen? Però a poc a poc, d'aquella manera subtil. Com quan dos es busquen però només les mans acaben fent el que hom vol. I no d'una manera sensual, ni per sexualment volguda. D'aquelles mans que s'han d'agafar perquè és el que necessiten, i és el que ha de passar indefectiblement en aquell precís moment.

Doncs això, que no em passa perquè sí que somio això. Els meus somnis pseudo-surrealistes em fan pensar en que el perquè més simple serà la solució al per què? Deixo a part els cossos a qui he posat a una banda i altra de les mans, i no vaig pas errada ara que ho penso quan tinc els ulls ben oberts, que m'enyoro d'agafar-me la mà. És ben normal, no?

És com quan trobes a faltar el dormir abraçat (perquè és tan fantàstic, dormir abraçat!), o fer un passeig per allà on fa mil anys que no passes, o de manera més quotidiana veure aquella persona que no t'hi veus des de qui sap quan.

Em sembla que el que és evident és que quan resols que t'enyores d'una cosa, et venen totes les altres enyorables al cap. En el pitjor moment (faltava dir).

Fatiga

Avui només tinc esma de transcriure. Perquè les guerres també són internes, oi?

Tristes guerras

Si no es amor la empresa

Tristes, tristes...

Tristes armas

Si no son las palabras.

Tristes, tristes...

Tristes hombres,

Si no mueren de amores

Tristes, tristes...

Miguel Hernández

L'infern és buit...

...tots els dimonis són a Berga.

Hores d'ara l'Eva i l'Esteve són enmig de la plaça Sant Pere participant a la bogeria de foc i polvora que són els salts de plens.

Un any més, sense Patum. I ja no sé comptar quant temps fa que no hi vaig, ni quant en fa des que hi vaig anar cada any.

La Patum és màgica, enganxa. I que ho digui una de can fanga, no té preu (tot i que hi ha qui diria que no té gaire mèrit).

Des d'aquella tarda que m'hi van dur als 10 anys amb la meva classe d'egb, a la Patum de nens, que ho penso. Va ser una experiència al·lucinant, i més per a uns nenets i nenetes urbanites que, tot i anar a un cole molt progre on es cuidaven molt les tradicions, amb prou feines havien vist algun cop tota la emoció que es conté a la plaça, quan és Patum.

Més tard hi vaig tornar, encara amb aquell record, però gaudint-ne molt més (i val a dir, de maneres molt diferents a quan tens 10 anys).

Deixant la espectacularitat dels salts a banda, em fa posar la pell de gallina el ball de l'àliga: la plaça es queda immobil i en silenci mirant com l'àliga marca cadascún dels passos majestuosament, fins al punt que la melodia mana fer les infinites voltes amb què acaba el ball.

Si és que el temps passa inexorablement. I els exàmens per desgràcia, sembla que no passin mai.

Un per setmana, ja va bé

En Capdevila hi torna (AVUI 7/6/07). Aquest cop, més superficialment. Ara, jo ja firmava perquè setmanalment en parli, encara que sigui, una mica.

Vine a lligar
T'imagines que algú inventa un lloc on et pots formar de franc com si fessis tres màsters de la privada i on a sobre tens molts números per lligar? T'imagines que ja estigués inventat i li donéssim l'esquena?

Fa set dies vaig elogiar la figura de monitors o caps d'agrupament, i he quedat colgat per més d'un centenar de correus (117) que m'han deixat perplex.

Un comunicant em dóna una clau del rebombori. L'associacionisme juvenil se sent molt maltractat per la societat i pels mitjans. Ho han d'estar molt, però molt, perquè un reconeixement tan modest
els revolucioni així.

Potser un problema és el nom. De totes les paraules difícils de pronunciar, generadores de pífies i d'ensopiment general, as-so-ci-a-ci-o-nis-me és gairebé pitjor que proliferació (que només t'anima el dia quan un locutor es confon i en diu plurifel·lació). Jo en diria "fer coses junts", o bé "perdre les nits pringant per uns que a sobre et criticaran i se'n fotran, de tu".

Molts comunicants confessen haver-hi trobat la parella, en caus o esplais, i anomenen aquests centres "agències matrimonials encobertes". Avui hi ha negocis consistents a buscar-te joves dels teus interessos i gustos i concertar-t'hi cites a cegues. El cau et dóna això i pel mateix preu et facilita coartada i un allotjament romàntic en tenda de campanya o llitera.

N'hi ha que m'escriuen per lamentar que les administracions els neguin ajuts miserables per pintar un local. Que ens gastem milionades en educadors i instal·lacions professionals i regategem subvencionetes a educadors vocacionals és per tornar-te abstencionista la resta de la vida i en les properes quatre reencarnacions.

El poc que he après sobre mitjans ho vaig descobrir a la ràdio i revista del poble, i el poc que sé sobre gestió prové del meu pas per una colla sardanista. Mai no vaig saber ballar-ne (se'm movien els braços i als concursos escalfava banqueta) però hi vaig aprendre a llogar autocars i muntar aplecs. Per cert, no hi vaig lligar, i no per falta de ganes ni d'intents, sinó perquè l'associacionisme fa miracles, però requereix el seu temps.

No m'estranyaria que d'aquí a vint anys els esplais hagin mort i algú ens vingui amb una idea revolucionària procedent del Japó consistent a quedar els dissabtes per organitzar gimcanes i excursions amb nens, al·legant que això dóna punts per obtenir llocs de treball, perquè és un màster en treball en equip i bla bla bla. Des del dia que vaig veure que deixàvem de badar caminant pel carrer per agafar un taxi que ens porti al gimnàs a caminar per sobre d'una cinta tot mirant la tele, jo ja m'ho crec tot.

De la Sirvent

Ja arriba l'estiu. La raó per la qual ho afirmo no té res a veure amb el temps que fa. Perquè està clar que si ho hagués de valorar en tant a la temperatura i als canvis d'humor del cel, no tindria tant clar a quina estació parem.

Concloc que ha arribat l'estiu senzillament perquè ahir en passar pel carrer Parlament a quarts de dotze de la nit, una de les portes de la Orxateria Sirvent estava oberta i servint al públic.

I una ampolleta de litre va fer el camí de tornada cap a casa.

La orxata és un d'aquells comptats beures i menjars que a mi em fastiguejàven quan era petita. No m'agradava gens, de fet. Era d'aquelles coses que mai se'm passava pel cap de prendre. D'altres productes estrella de la meva llista de fàstics no em feien sentir un rebuig tant radical, però la xufa tenia un gust enganxifós i dolcenc massa exagerat per a mi. Menys mal que després amb el temps a hom se li passen aquestes tonteries, i després de molts estius sense tastar-ne ni una gota en beus un got i resulta que sí que t'agrada.

El sentit que ha pres la beguda des d'aquell beneït moment ha set d'aroma d'estiu: de glop nocturn a les petites taules de Parlament, del refresc de temporada, de la calor que es vol fer passar. És l'estiu, sens dubte.

Els qui no hagueu passat mai per la Sirvent no trigueu en fer-ho. Jo sempre he anat a la del carrer Parlament, però crec que tenen una altra botiga. Tot i que crec que els preus han pujat una mica, la orxata s'ho val. I els granissats, i els gelats...

I pels més malaltíssos a la marca faltaria advertir la confusió amb les altres orxateries que es fan anomenar Sirvent també, però que no ho són pas. Al tanto, que no és el mateix (diuen).

Entusiasme sospitós

Article publicat a l'Avui (30/05/07) per Carles Capdevila.

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.

Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.

I a mi només em queda dir això:

o dit d'una altra manera: gràcies.