Com la pell de la bresquilla

Com la pell de la bresquilla,
que arriba ara per sant Joan
-quan s'acurten les nits-
dóna'm la boca;
em beus des de l'abisme
i a penes pots somriure.

Arran de la ferida
et parle de demà,
i t'explique amb els dits
que sempre em torna
un gran desig de viure't
que a penes puc descriure.

A voltes ets la dida
i a voltes la destral
que veu tots els envits
d'aquesta aposta,
sense que ningú et dicte
com és com has de viure.

Feliu Ventura