Llibre llegit: Relacions particulars

L'últim llibre de Josep Marià Espinàs em va ser cedit a la costa eslovena, acabat en un insomni volgut barceloní i retornat a les mans que me'l van traspassar a terres alcarrassines. Ja fa temps que el vaig llegir, i volia escriure'n quatre paraules.

No havia llegit a l'Espinàs. Potser algún cop, una columna seva al diari. Però no el seguia amb atenció.

Crec que no hi ha lector que llegeixi Relacions Particulars (no sé pas si per extensió, el seu autor; no m'atreveixo a dir-ho perquè no el conec prou) i no pensi, després d'haver fullejat un feix de pàgines, en la manera com escriu i descriu cada persona, cada event: aquesta lleugera displicència en els mots, en general aquest sentit desmenjat del que transmet. El que, quan he seguit llegint fins a l'última pàgina, ha resultat ser l'encandilament que et fa fitar els capítols d'aquest llibre d'una manera entranyable i apassionada alhora.

Del contingut només puc dir que ha estat fantàstic llegir sobre Cela, Espriu, Delibes, Foix, Pla i Segarra des d'aquesta perspectiva tan vivencial.

Cal dir que de cites n'hi ha un munt, d'aquelles que les deixa caure i tu penses "carai, no hi puc estar més d'acord". Una de les que em van atrapar, fins i tot la hi vaig llegir a algú, l'he trobat parafrasejada a un altre blog. Es troba dins el capítol a Foix:

Qui sap si el nostre país té un problema general d'asincronia: no fer les coses que s'han de fer en el moment que s'han de fer. Mandregem quan hauríem de treballar, escridassem quan hauríem de reflexionar, som primmirats quan caldria ser decidits... i massa sovint aarribem a veure les coses clares, però quan ja és tard.