Quan t'enyores d'agafar-te la mà

Jo tinc una explicació irrefutable per saber què és allò que necessito. És irrefutable pel simple fet que jo m'ho invento sobre la meva pròpia experiència (a veure qui és el guapo que em supera).

Després de molts cops explicant els meus somnis (d'aquells que passen mentre dorms, no d'aquelles coses que vull ser quan sigui gran) a les veïnes, no tinc més que pensar que els hi he de trobar un què al darrere, un significat ben planer. Perquè els meus somnis són de peli de tres hores, i són ben planers: passa això, o no passa. Ara pim, ara pam.

Des de fa uns anyets que no són tant surrealistes com abans, és a dir no parlo amb ocells, ni les platges s'esvaeixen sota els meus peus, ni em trobo a punt de reconèixer una essència de algú/quelcom més elevat enmig d'un blanc nuclear tipus anunci de neutrex. Ara són surrealistes perquè passen coses, que no passen a la realitat. Ara jo tinc una altra cara, ara amb aquesta que no hi parlo mai li explico quelcom íntim, ara surt aquell i m'hi agafo de la mà. Aquell? Però si mai te l'haguéssis fitat amb cap ulls. Sí ja, doncs bé, deu ser que ahir en debia parlar amb algú, que ara m'apareix al somni i anem pel carrer (i fins i tot diria que és vora el passeig Lluís Companys, a Barcelona), i anem amb un altre que el coneixem tant ell com jo. Aquest també surt al teu somni? Mare meva, quin acolliment de gent diversa... Si bé, algun nexe d'enllaç he de tenir, si no de què aniríem pel carrer i passaríem vergonya alhora mentre el nostre conegut entra a una església a cridar que són una secta (ep, que jo no tinc res a dir a favor ni en contra de l'església, en aquest cas) i uns malalts, i nosaltres en buscar un espai d'aire net de la cridòria i la tensió ens n'anem (passeig avall) i de camí al parc de la ciutadella els dits de les mans se'ns agafen? Però a poc a poc, d'aquella manera subtil. Com quan dos es busquen però només les mans acaben fent el que hom vol. I no d'una manera sensual, ni per sexualment volguda. D'aquelles mans que s'han d'agafar perquè és el que necessiten, i és el que ha de passar indefectiblement en aquell precís moment.

Doncs això, que no em passa perquè sí que somio això. Els meus somnis pseudo-surrealistes em fan pensar en que el perquè més simple serà la solució al per què? Deixo a part els cossos a qui he posat a una banda i altra de les mans, i no vaig pas errada ara que ho penso quan tinc els ulls ben oberts, que m'enyoro d'agafar-me la mà. És ben normal, no?

És com quan trobes a faltar el dormir abraçat (perquè és tan fantàstic, dormir abraçat!), o fer un passeig per allà on fa mil anys que no passes, o de manera més quotidiana veure aquella persona que no t'hi veus des de qui sap quan.

Em sembla que el que és evident és que quan resols que t'enyores d'una cosa, et venen totes les altres enyorables al cap. En el pitjor moment (faltava dir).