Tenir fe

Avui és el típic dia que no caldria escriure. Pel fet indiosincràtic dels dilluns (que certa tira de còmic es preguntava si caldria que existíssin) i per la cua que arrossega la darrera setmana (perquè hi ha setmanes compostes d'una substància pesant i ferragosa que sembla que no s'acabi mai i que, si és suficientment pesada i inevitablement ferragosa, té la bondat de quedar-se uns quants dies més a la vora), i ja que aquesta segona afirmació és prou genèrica hi podriem encabir tots els maldecaps, petits o grans, diversos i derivables dels diversos. Per això, si semblen poques raons, no caldria escriure.

Una setmana d'aquelles de perdre la fe. De dir, ypaqué talment com ho fan més enllà de la franja: d'acabar amb mal de cap, d'hores a la bibliotèca; de no tenir resultats de les hores de bibliotèca, mal de cap a banda; de situacions hiperealistes en les que t'hi trobes quan menys ganes tens de trobar-t'hi pel, diguem-ne, context humà que t'envolta (sí, pels altres); de no explicar-se i de converses que arriben un pèl massa tard, i començo a sospitar que sempre va així la cosa; de reflexions en veu alta que em fan replantejar si la manera de fer les coses és la millor que podria ser, i coronant el pastís del dubte un post al blog per acabar d'estructurar la idea; d'un país que s'enfonsa començant a fer aigües per ses illes fins a empantanegar el cim Jeroni, davant del reialmadrit (sic!). Vergonya aliena, sí.

Que a veure, a aquestes alçades ja se'n pot deduïr que no visc a Zimbawe, així que vergonya m'hauria de fer de queixar-me de segons què, però mai sé definir el límit entre el que em toca i el que em podria estalviar (a l'hora de queixar-me, com a mínim).

Però el cas és que, seguint amb el refranero, no hay mal que cien años dure. I 7 dies tampoc, posats a filar prim. Així que ara que ja ha passat, t'ho mires d'una altra manera. Ho explicaré tal i com em deien a egb que no ho fes mai, fent servir aquells connectors lingüístics tant entranyables:

Què és una setmana dolenta que ja ha passat?

És quan passa una setmana sencera, que se't fa més llarga que quedar-se a Barcelona a l'agost, fins que pengen les notes a internet d'un examen de test. Però al final, les pengen. I van bé. I no sabeu quin alleujament. (una)

El que passa és que hi ha situacions hiperealistes en les que et veus immers per les actituds i accions dels altres, i de fet no m'hauria d'estranyar tant: veient el país ontastem gairebé que crec que és una qüestió d'innatesa. Però és que l'altre tombant de la moneda de pensar que els altres no és comporten del tot com caldria, és que tu tampoc ho fas tot del tot bé en ocasions. (dues)

És perquè totes les èpoques no són bones per parlar de segons què, és ben cert. Que la meva necessitat ho accepti o que com a mínim ho pugui tolerar, ja és més complicat. Seguirem treballant-hi. (tres)

És com que replantejar-se les coses no és dolent, si només si, saps cap a on anirà aquest replantejament. Perquè si no, pot ser que el que hagis pensat no hagi set del tot complert, encertat, discutit, debatut... enriquit. Que li falten un parell de voltes, per millorar la idea. (quatre)

És que no m'hauria de mirar el funbol d'aquesta manera. Però que era una injusticia com una casa de pagès i que es van deixar guanyar pels madriletnyes, està més clar que l'aigo, oi? (Que se'm van sortir les llàgrimes, quina impotència!) (i cinc)

I amb això i un biscotx, fins dilluns vinent (a veure).