L'infern és buit...

...tots els dimonis són a Berga.

Hores d'ara l'Eva i l'Esteve són enmig de la plaça Sant Pere participant a la bogeria de foc i polvora que són els salts de plens.

Un any més, sense Patum. I ja no sé comptar quant temps fa que no hi vaig, ni quant en fa des que hi vaig anar cada any.

La Patum és màgica, enganxa. I que ho digui una de can fanga, no té preu (tot i que hi ha qui diria que no té gaire mèrit).

Des d'aquella tarda que m'hi van dur als 10 anys amb la meva classe d'egb, a la Patum de nens, que ho penso. Va ser una experiència al·lucinant, i més per a uns nenets i nenetes urbanites que, tot i anar a un cole molt progre on es cuidaven molt les tradicions, amb prou feines havien vist algun cop tota la emoció que es conté a la plaça, quan és Patum.

Més tard hi vaig tornar, encara amb aquell record, però gaudint-ne molt més (i val a dir, de maneres molt diferents a quan tens 10 anys).

Deixant la espectacularitat dels salts a banda, em fa posar la pell de gallina el ball de l'àliga: la plaça es queda immobil i en silenci mirant com l'àliga marca cadascún dels passos majestuosament, fins al punt que la melodia mana fer les infinites voltes amb què acaba el ball.

Si és que el temps passa inexorablement. I els exàmens per desgràcia, sembla que no passin mai.