La millor ciutat

Fa uns dies, per coses de la feina, em va tocar trucar a Telefònica per un problema amb el servei de telefonia mòbil. Així que un cop havia respirat fons, vaig picar el número d'atenció gratuïta.

Em va contestar un noi que parlava castellà amb accent de llatinoamericà. No sabria dir ben bé d'on (trets els argentins i els urugayos, a qui podria arribar a reconèixer), però era ben clar que no era natural d'Alcorcón.

Després d'algunes preguntes, em va demanar de quina província trucava. "De Barcelona", vaig dir. Em va tornar a preguntar, la població. Altre cop, el mateix. Em va demanar que em mantingués a l'espera i va començar la musiqueta d'espera.

Uns segons després, la música va acabar, i vaig sentir altre cop aquella veu d'una manera poc clara, com deia "sí, de Barcelona". Una altra persona li deia no sé què, i ell replicava "dicen que es la mejor ciudad de España". La música va tornar a sonar breument, i al cap d'uns segons la veu es disculpava rutinàriament, per l'espera.

Em sembla curiosíssim. Després de tot, encara haurà quallat la idea del Clos, de la millor ciutat del món.

Dos moments

Avui, que ja és el dia després, em quedo amb dos moments d'ahir, el dia de l'Anna i el David.

El primer, aquest:

I del matrimoni, què en dius mestre?

Heu nascut junts, i junts seguireu per sempre més. Però deixeu que hi hagi espais en la vostra unió. I que els vents dels firmaments dansin entre vosaltres.
Estimeu-vos l’un a l’altre, però no feu un nus de l’amor.
Deixeu que sigui un mar que es mou entre les platges de les vostres ànimes.
Ompliu cadascun la copa de l’altre, però no begueu d’una sola copa.
Doneu-vos el pa l’un a altre, però no mengeu de la mateixa llesca.
Estigueu joiosos, canteu i danseu junts i sigueu feliços, però deixeu que cada un de vosaltres pugui restar sol, com soles estan les cordes del llaüt per bé que la mateixa música les faci vibrar.
Doneu els vostres cors, però no en custòdia l’un a l’altre. Car només la mà de la vida pot contenir els vostres cors. I romaneu junts, però no massa a la vora l’un de l’altre: ja que les columnes del temple estan separades, i ni el roure ni el xiprer creixen l’un a la vora de l’altre.

Gilbran Khalil Gibran: El profeta.

El segon, el ball, al so d'en Feliu:



El demà comence ara.

De festius i diades

Ahir vaig arribar a pensar que, de cop i volta, havia tingut una revelació, pel signe de la bandera blanca amb creu roja de Sant Jordi, o qualsevol altre agent metafísic, ja que crec que recordar que mai abans havia donat gaire voltes a per què Sant Jordi no era festiu. Tampoc recordava haver-ho xerrat amb altre gent. Però vet-ho aquí que vaig sentir a dir a diverses persones el per què el 23 d'abril no era festiu.

Pel que fa a mi, ho hauria de ser, per diverses raons. Perquè acaba essent una situació de consens forçats als despatxos, per tal de deixar la feina i anar a fer un volt (sobretot, quan el dia és assolellat). Perquè no a totes les feines es pot arribar a aquest acord (i per tant, no hi ha passeig ni gaudi de Sant Jordi). Perquè em passaria el dia passejant la Rambla Catalunya amunt i avall - obres incloses - remenant llibres i fent descansos per fullejar-los. I per llegir dos o tres diaris (dels de veritat), a l'ombra del cafè amb llet i croissant de torn.

Per altra banda, entenc que hi hagi al·legacions a que sigui festiu, per exemple com llegia a un altre bloc, pel fet que acabaria produint-se l'efecte pont similar al que ha anat desmereixent altres dates assenyalades com l'1 de maig (o és que vosaltres aquests dies no pregunteu aquí i allí, què fas pel pont?, tot donant per descomptat que la data de la causa és més aviat un simbolisme històric i prou). O bé, sense entrar a teoritzar perquè no tinc la capacitat, si ens hem de permetre un dia festiu nou, si com diuen alguns el que haurien/m de fer a l'estat espanyol és treballar més.

Hi ha una de raó a favor però, que em té meravellada, i que em fa repensar-me si val la pena trencar llances en pro de la festivitat de Sant Jordi. És la d'Albert Rivera de Ciutadans, que proposa canviar la Diada Nacional de Catalunya de l'11 de setembre al 23 d'abril, per tal que "amb aquesta data tots els catalans es sentin plenament còmodes" ja que promou "valors del civisme, la pluralitat i la cultura".
Aquest noi, abans de parlar de civisme i cultura, potser convindria que per Sant Jordi li regaléssin un parell de lectures ben triades, i comencés a degustar el valor del respecte i la responsabilitat pública.

Una rosa blaugrana

M'hagués agradat posar-ne una foto, però ahir en arribar a casa no tenia esma de treure la càmera i posar-me a provar les mínimes capacitats de la màquina amb la rosa blava amb espiga roja, amb què arribava a casa.

Es veu que fa anys vaig dir que m'agradaven les roses blaves. Les roses, ja ho sabeu, no són pas blaves, però les tinten afegint colorant a l'aigua que les manté vives un cop tallades. No em poso a reflexionar si és dolorós o cruel (us imagineu que per decret reial de gust i estètica l'aigua sigués blava per l'addició de colorants?), no ho sé valorar. El fet és que, com tantes altres coses que dic, algú les reté a la memòria i jo gairebé ni recordo haver-ho dit.

És una cosa que m'empaita des de sempre i em fa sentir, segons com, com un petit ogre social. Que no soni fatalista, però imagineu-vos que en una amistat, passats uns anys, un dia com si res algú et recorda quan tu vas dir x, que va canviar el rumb d'una decisió, o vas dir y, i aquella persona en guarda un record tendre i tu no saps ni de què parla, o vas dir z, i et preguntes per què et regalen una flor d'un color poc habitual. Si més no, són situacions on et retrates com a poc delicat.
El pitjor de tot és que segur que quan vaig dir x, y o z, segur que ho deia il·lusionadament i amb convicció, i segurament per això va calar tan fons aquell moment, aquella frase. I ara, x, y o z esdevenen records quan algú en parla, perquè al meu cap sembla ser complicat establir una relació equacional de fets, sensacions i records.

No sé si és millor pensar que sóc incapaç de recordar, o bé que el problema rau en la poca capacitat d'adonar-me de la petja que deixen les paraules.

En tot cas, ja m'ho direu si us ha passat mai això amb mi. Si ho feu, sigueu compassius: sóc sensible i conscient del que passa, i no m'agrada gaire. Però si m'ho presenteu com a exercici per a recordar batalletes, segur que ens ho podem passar bé.

Per altra banda, i tornant a la significança vanal de la rosa, el barça no va fer res de bo. I aquest, ja se'n pot anar carregant els maleters dels seus més de 20 cotxes amb els seus llibres-protesta-mediàtics, i marxar on li plagui (que aquí, pel que fa, no cal que es quedi).

Aquell de les ulleres

He sentit rajar mogollón del Risto Mejide. No tinc ni idea de qui és aquest paio, però se suposa que en sap de música, i l'han agafat a Operación Triunfo per fer de jurat. Però més que de jurat - això sí que ho sé - fa de botxí, perquè quan n'enganxa a un, no en deixa ni les miques. És per això, que tothom el posa a parir.

Segur que baixo de la figuera, però jo ho he descobert ara. Mireu... aixòs:



En sé d'uns quants que s'hi deixaven les cordes amb millor gràcia, camí de Ripoll.

Uff... fos jo el Risto, i pel cap baix els hagués dit el que ja els hi ha dit. I una o altra hortalissa també els hi hagués caigut.

Però és que el jamón és el jamón, a Espanya, i les jamones són les jamones! No us ho creureu, però al final les dues se'n van salvar de ser "nominades".

Avui se m'ha acudit posar OT mentre sopava (i per què, si feien House? no ho sé tu, encara no ho sé...). Doncs havent-ho vist, jo ja l'entenc a aquest senyor, que els posi de volta. És que no n'hi ha ni un, tu, que canti amb un mínim d'encert. Això sí, de posturetes, vestidets de gasa curts, i trempades de cabell a base de gomina, n'hi ha per donar i per vendre.
No dic que s'hagi d'esperar altra cosa d'un programa així, simplement al·lucino que penya que canta tan malament es presti a fer l'estaquirot per la tele.

Espero que com a mínim, al públic el paguin per a explotar amb tanta efusió, perquè no hi ha cap enteniment que m'expliqui tanta idolatria.

Ser Psique o no ser /2

És que arriba Sant Jordi i és com que ens posem lírics, o potser simplement entranyables. Deu ser Sant Jordi, per allò de veure la Rambla plena de llibres i flors, i gent passejant. I les lletres que guanyen a les vides, i de moltíssim, a les quotidianitats.

També hi ajuda anar a veure el Galeano parlar (des de fora de la segona sala que habiliten perquè està a vessar d'assedegats oients d'esperança), i que ens recordi amb clarividència i cert to d'imperatiu que els somnis esperen que els trobem. També hi ajuda que faci calor dematí i fred al capvespre, i que vinguin els esternuts mentre els núvols enrojolats se'n riuen si ens preguntem si demà plourà mirant al cel. També hi ajuda entendre l'incomprensible a la primera, i trobar soporífer el que ens distreia fins al moment.

Que arriba la primera, i que hi ha moltes maneres de ser feliç, i sembla que es presenten amb una consistència considerable a cada racó.

Una història que podria ser Psique un cop fregà la quarentena, visquent a Barcelona (on mai falten anemones de fum), amb interpretació prèvia:

boomp3.com

Ser Psique o no ser

A París vaig atipar-me de fer fotos d'Eros i Psique. Quan dic atipar-me, vull dir atipar-me. En teniu una aquí. Per si us fa mandra llegir la wikipèdia, és el que en diuen la personificació de l'amor.

Però la història és més divertida del que sembla al principi. Pel que fa a mi, innocent, ho vaig descobrir a unes hores de veure la imatge típica d'aquest parell, uns passadissos enllà del Louvre.

Això de la mitologia grega era el Falcon Crest de l'època. Resulta que Afrodita (deessa de la bellesa) estava gelosa de Psique, i va enviar el seu fill Eros (el cupido que coneixem, l'amor) a que li clavés una fletxa d'or oxidat, per tal que s'enamorés de l'home més lleig i horrible de la terra. Però vet-ho aquí, que Eros se'n va enamorar en veure-la, i se la va endur volant fins al seu palau. Com que no volia que la seva mare se n'assabentés, la deixà a una habitació a les fosques. Un dia, Psique n'està fins al cap damunt i necessita veure el rostre del seu estimat (diga-li estimat, diga-li segrestador... però així era l'amor, a l'època), induïda per les seves germanes, que li venen a dir que segur que és un monstre i que per això la té en la foscor, perquè no el vegi. Fins aquí és la ventafocs versió grega. Però ara arriba el puntillo amargant de tragèdia: Una nit encén una lampara, amb tant mala fortuna que una gota d'oli cau sobre Eros i es desperta, i aquest la abandona.

I aquesta imatge és la Psique que no és tan coneguda, que s'exposa a una sala del Louvre en contraposició a la estàtua del seu estimat, i que es titula "Psique abandonada".

Al peu de la figura s'hi llegeix Psyche perdit l'amour en voulant le connoitre.

Doncs no en sabien ni res els grecs, de la vida. Ai las! L'amor per l'amor, sense preu ni excusa. Després de l'abraçada de l'amor, arriba l'abandó...! Però quina és la millor opció, viure en la penombra o veure l'amor?



Aquí ja es podrien tancar les cortines, però el cert és que al final l'eclosió de la tragèdia no és tant com sembla, i fins i tot es podria dir que hi ha un final feliç, amb retrobada amb la sogra i tot (podeu llegir-ho sencer aquí).



I sabeu què? Afrodita era molt més lletja...

Dos ocells d'un tret

No sé si m'estimaves: t'estimava

i això era tot, i això era prou, i els dies

obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,

i et cantava, i passaves, i abril queia,

i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.

Com s'estimen les coses marcescibles.

Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

Joan Fuster

Aquest, ja el marco jo

He rebut un correu electrònic amb aquest enllaç: Este podría ser miembro de la alcaldia. De fet, les darreres entrades que hi ha són totes al voltant d'aquest fet (resposta del mail enviat al PP inclosa). Feu-li un cop d'ull si ho voleu, perquè jo no penso dedicar un píxel del blog a qualsevol de les fotos exposades.

No sé què passa però la inmundicía brolla arreu, i ja em perdonareu ser tan demagoga, es troben i reuneixen a les millors cases per fer put a aquest món.

La segona notícia - post publicació al blog de Talavera - és aquesta: Suspenderán la militancia del "matagatos" de Talavera.

Ara només ens queda una feina a fer. La gent sense vergonya ni principis, o bé principis que em fan fàstic, els hauriem de marcar ben marcats per tal de què, tan a la llum del dia com a la nit, els puguem identificar.

A un malparit com aquest l'haurien de cremar viu, però m'arribaria a conformar amb fer-li beure salfumà i empalar-lo al mig del desert.

D'ascensors

Quan passo el portal hi ha tres homes a dins de l'ascensor, corpulents i amb algunes bosses a les mans.
Un d'ells encara sosté la porta i quan em veu em diu "subes?". Com que físicament és poc probable que hi capiguem folgats, decideixo esperar a que el deixin lliure. "No, pugeu pugeu".

Des del darrere de l'ascensor es sent "como?", com qui acaba de sentir per primer cop el swajili, i el que aguantava la porta la deixa anar.

Ho sento, però no m'he pogut aguantar el riure.

Cap a on dius que anem?

Programa "Money, money" de la Cuatro. No l'estic mirant explícitament, però tinc la tele encesa.
No m'entretinc a explicar que el programa va de preguntetes a que ha de respondre cadascun dels participants, i suma o resta diners segons si la resposta és correcta o no. Ah, previ ball de les i els jamones que hi ha de ballarins.

Li pregunten a la concursant:
Es España un pais con el PIB por cápita mayor que Itália?

I ella que contesta:
Pues creo que no, porque Itália está en el G7 y España en el G8.

Que el contingut mai ens faci dubtar, i visqui la seguretat en un mateix.

"Hola"

Segur que sí, que us ha passat algun cop que un paio pel carrer se us queda mirant i us diu "Hola" i quelcom més de seguit - si arriba - amb la boca petita. No voldria posar a un mateix sac el tipus de persona de qui he rebut aquest acte comunicatiu, però de ben segur que algunes ja teniu un prototipus borrós en ment. Així que ja em serveix aquest mateix.

Tornava del super amb una bossa a la mà. Ja em coneixeu, i en general no faig caure de cul a la gent, tot i que es podria dir que quan una s'arregla pot arribar a ser resultona. Però no era ben bé el cas, perquè un dimecres a les 20h amb tot el dia gairebé passat - ai no, i el que quedava per fer! - no estic gaire resolta, si és que ho podem traduir així al català. Doncs creuant la cruïlla pel xamfrà (malameeent... sense criatures a la vista, però!), un paio que anava direcció a la seva furgoneta se'm queda mirant i em diu "Hola". Ja podem imaginar, si teniu el prototipus al cap, que no és la salutació que et fa un nen de 6 anys, ni ta mare quan obres la porta, ni els col·legues quan arribes - fins i tot tard. Ja sabem del que parlem. I jo sempre penso "Hola... què?" i passo de llarg.

Imagina't que per un moment se m'acut deixar de caminar i respondre-li "Hola". Ni cal que sigui un "Hola" presumptuós, una resposta cordial. Que passaria? seguiria el rotllo o es quedaria parat?

Tot això per anar a parar que l'únic i exclusiu "Hola" que esperava avui era el d'ell, i no ha pogut ser.

Ho haurem de deixar per una altra nit, maco. Avui et dono una treva.
boomp3.com

Vergonya

Avui els de Reus n'han penjat un (de post) que m'ha fet empipar.

Us recomano que mireu aquest monogràfic de la "cultura" taurina, perquè té tela, el podeu veure aquí.

Això no és una tradició ni és res.

Buscant informació per la xarxa, he constatat que Barcelona es va declarar antitaurina, però a efectes pràctics això deu voler dir ben poca cosa per al consistori: el proper cap de setmana 19 i 20 d'abril hi ha corridas a La Monumental (podeu veure la info a aquesta web tan despreciable), tot i que al 2006 es va anunciar que enguany seria el darrer de presenciar la fiesta nacional a Barcelona (però com l'any consta de 12 mesos, doncs mai sabrem el què).

A mi com a barcelonina em fa vergonya que es perpetuï i permeti aquesta vexació animal a la meva ciutat. Amb això no vull dir que no hi hagi altres coses que mereixin que ens les mirem críticament, perquè Barcelona és caldo de cultiu d'històries, però és que veure aquestes imatges i explicacions sobre el maltractament animal, em sulfura. Sobretot, quan es tracta del que suposadament és una festa, i per tant, fer del dolor del qui no decideix estar en un lloc i moment, en una exaltació.