24.4.08

Una rosa blaugrana

M'hagués agradat posar-ne una foto, però ahir en arribar a casa no tenia esma de treure la càmera i posar-me a provar les mínimes capacitats de la màquina amb la rosa blava amb espiga roja, amb què arribava a casa.

Es veu que fa anys vaig dir que m'agradaven les roses blaves. Les roses, ja ho sabeu, no són pas blaves, però les tinten afegint colorant a l'aigua que les manté vives un cop tallades. No em poso a reflexionar si és dolorós o cruel (us imagineu que per decret reial de gust i estètica l'aigua sigués blava per l'addició de colorants?), no ho sé valorar. El fet és que, com tantes altres coses que dic, algú les reté a la memòria i jo gairebé ni recordo haver-ho dit.

És una cosa que m'empaita des de sempre i em fa sentir, segons com, com un petit ogre social. Que no soni fatalista, però imagineu-vos que en una amistat, passats uns anys, un dia com si res algú et recorda quan tu vas dir x, que va canviar el rumb d'una decisió, o vas dir y, i aquella persona en guarda un record tendre i tu no saps ni de què parla, o vas dir z, i et preguntes per què et regalen una flor d'un color poc habitual. Si més no, són situacions on et retrates com a poc delicat.
El pitjor de tot és que segur que quan vaig dir x, y o z, segur que ho deia il·lusionadament i amb convicció, i segurament per això va calar tan fons aquell moment, aquella frase. I ara, x, y o z esdevenen records quan algú en parla, perquè al meu cap sembla ser complicat establir una relació equacional de fets, sensacions i records.

No sé si és millor pensar que sóc incapaç de recordar, o bé que el problema rau en la poca capacitat d'adonar-me de la petja que deixen les paraules.

En tot cas, ja m'ho direu si us ha passat mai això amb mi. Si ho feu, sigueu compassius: sóc sensible i conscient del que passa, i no m'agrada gaire. Però si m'ho presenteu com a exercici per a recordar batalletes, segur que ens ho podem passar bé.

Per altra banda, i tornant a la significança vanal de la rosa, el barça no va fer res de bo. I aquest, ja se'n pot anar carregant els maleters dels seus més de 20 cotxes amb els seus llibres-protesta-mediàtics, i marxar on li plagui (que aquí, pel que fa, no cal que es quedi).

1 comentari:

Anna ha dit...

Si que és cert que sovint no ens fixem en el que diem, o si més no cadascú li dona una importància diferent a les paraules dels altres. A mi també em passa, quan em diuen que si vaig dir allò o això, i jo no només no m'en recordo, si no que a més a més ara penso tot el contrari, curiós no?

Vaya paio l'Eto'o, es impressionant lo cutre que es pot arribar a ser.

Visca la Barbacoa!