M'hagués agradat posar-ne una foto, però ahir en arribar a casa no tenia esma de treure la càmera i posar-me a provar les mínimes capacitats de la màquina amb la rosa blava amb espiga roja, amb què arribava a casa.
Es veu que fa anys vaig dir que m'agradaven les roses blaves. Les roses, ja ho sabeu, no són pas blaves, però les tinten afegint colorant a l'aigua que les manté vives un cop tallades. No em poso a reflexionar si és dolorós o cruel (us imagineu que per decret reial de gust i estètica l'aigua sigués blava per l'addició de colorants?), no ho sé valorar. El fet és que, com tantes altres coses que dic, algú les reté a la memòria i jo gairebé ni recordo haver-ho dit.
És una cosa que m'empaita des de sempre i em fa sentir, segons com, com un petit ogre social. Que no soni fatalista, però imagineu-vos que en una amistat, passats uns anys, un dia com si res algú et recorda quan tu vas dir x, que va canviar el rumb d'una decisió, o vas dir y, i aquella persona en guarda un record tendre i tu no saps ni de què parla, o vas dir z, i et preguntes per què et regalen una flor d'un color poc habitual. Si més no, són situacions on et retrates com a poc delicat.
El pitjor de tot és que segur que quan vaig dir x, y o z, segur que ho deia il·lusionadament i amb convicció, i segurament per això va calar tan fons aquell moment, aquella frase. I ara, x, y o z esdevenen records quan algú en parla, perquè al meu cap sembla ser complicat establir una relació equacional de fets, sensacions i records.
No sé si és millor pensar que sóc incapaç de recordar, o bé que el problema rau en la poca capacitat d'adonar-me de la petja que deixen les paraules.
En tot cas, ja m'ho direu si us ha passat mai això amb mi. Si ho feu, sigueu compassius: sóc sensible i conscient del que passa, i no m'agrada gaire. Però si m'ho presenteu com a exercici per a recordar batalletes, segur que ens ho podem passar bé.
Per altra banda, i tornant a la significança vanal de la rosa, el barça no va fer res de bo. I aquest, ja se'n pot anar carregant els maleters dels seus més de 20 cotxes amb els seus llibres-protesta-mediàtics, i marxar on li plagui (que aquí, pel que fa, no cal que es quedi).
Es veu que fa anys vaig dir que m'agradaven les roses blaves. Les roses, ja ho sabeu, no són pas blaves, però les tinten afegint colorant a l'aigua que les manté vives un cop tallades. No em poso a reflexionar si és dolorós o cruel (us imagineu que per decret reial de gust i estètica l'aigua sigués blava per l'addició de colorants?), no ho sé valorar. El fet és que, com tantes altres coses que dic, algú les reté a la memòria i jo gairebé ni recordo haver-ho dit.
És una cosa que m'empaita des de sempre i em fa sentir, segons com, com un petit ogre social. Que no soni fatalista, però imagineu-vos que en una amistat, passats uns anys, un dia com si res algú et recorda quan tu vas dir x, que va canviar el rumb d'una decisió, o vas dir y, i aquella persona en guarda un record tendre i tu no saps ni de què parla, o vas dir z, i et preguntes per què et regalen una flor d'un color poc habitual. Si més no, són situacions on et retrates com a poc delicat.
El pitjor de tot és que segur que quan vaig dir x, y o z, segur que ho deia il·lusionadament i amb convicció, i segurament per això va calar tan fons aquell moment, aquella frase. I ara, x, y o z esdevenen records quan algú en parla, perquè al meu cap sembla ser complicat establir una relació equacional de fets, sensacions i records.
No sé si és millor pensar que sóc incapaç de recordar, o bé que el problema rau en la poca capacitat d'adonar-me de la petja que deixen les paraules.
En tot cas, ja m'ho direu si us ha passat mai això amb mi. Si ho feu, sigueu compassius: sóc sensible i conscient del que passa, i no m'agrada gaire. Però si m'ho presenteu com a exercici per a recordar batalletes, segur que ens ho podem passar bé.
Per altra banda, i tornant a la significança vanal de la rosa, el barça no va fer res de bo. I aquest, ja se'n pot anar carregant els maleters dels seus més de 20 cotxes amb els seus llibres-protesta-mediàtics, i marxar on li plagui (que aquí, pel que fa, no cal que es quedi).
Entrades
1 comentari:
Si que és cert que sovint no ens fixem en el que diem, o si més no cadascú li dona una importància diferent a les paraules dels altres. A mi també em passa, quan em diuen que si vaig dir allò o això, i jo no només no m'en recordo, si no que a més a més ara penso tot el contrari, curiós no?
Vaya paio l'Eto'o, es impressionant lo cutre que es pot arribar a ser.
Visca la Barbacoa!
Publica un comentari a l'entrada