21.4.08

Ser Psique o no ser /2

És que arriba Sant Jordi i és com que ens posem lírics, o potser simplement entranyables. Deu ser Sant Jordi, per allò de veure la Rambla plena de llibres i flors, i gent passejant. I les lletres que guanyen a les vides, i de moltíssim, a les quotidianitats.

També hi ajuda anar a veure el Galeano parlar (des de fora de la segona sala que habiliten perquè està a vessar d'assedegats oients d'esperança), i que ens recordi amb clarividència i cert to d'imperatiu que els somnis esperen que els trobem. També hi ajuda que faci calor dematí i fred al capvespre, i que vinguin els esternuts mentre els núvols enrojolats se'n riuen si ens preguntem si demà plourà mirant al cel. També hi ajuda entendre l'incomprensible a la primera, i trobar soporífer el que ens distreia fins al moment.

Que arriba la primera, i que hi ha moltes maneres de ser feliç, i sembla que es presenten amb una consistència considerable a cada racó.

Una història que podria ser Psique un cop fregà la quarentena, visquent a Barcelona (on mai falten anemones de fum), amb interpretació prèvia:

boomp3.com


3 comentaris:

Anònim ha dit...

Olé!! quin nivellas d'article. Jo no podria escriure això ni amb dos dies ;) :P

L. ha dit...

Ok!! Ja havies escrit la crònica!
I quina crònica!! Deuen ser tots aquests ímputs que dius, que últimament trobo que estàs molt romàntica, no?

Sandra ha dit...

(...antenas de coral. "Si quieres, mi vida, te rapto yo un día, te llevo a ver el mar"...)

En un pamfleto de l'Acampada Jove, amagat entre els concerts...