10.4.08

Dos ocells d'un tret

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.
Joan Fuster

3 comentaris:

sònia ha dit...

Que bonic que és aquest poema! M'ha agradat molt llegir-lo!

http://www.goear.com/listen.php?v=ad37df2

e. ha dit...

Oh!

Penso que no l'havia sentit mai, quina sorpresa! :)

Sandra ha dit...

Ei! recordes com varem descobrir aquest poema? va ser, si més no, curiós...

Records!